La ruleta de Matteo Renzi
El futur immediat de la Unió Europea es decideix aquest diumenge a Itàlia. El primer ministre, Matteo Renzi, va convocar fa vuit mesos un referèndum sobre la reforma constitucional que s’ha acabat convertint en un vot determinant per a moltes altres coses, més enllà d’aprimar el sistema bicameral italià, reforçar el poder del govern central i aprovar una nova llei electoral.
El referèndum d’avui serà, sobretot, un termòmetre de l’euroescepticisme i un plebiscit directe al lideratge de Renzi, que, quan el va convocar, somiava en el reforçament electoral que no havia obtingut amb el cop de palau que el va portar al poder. Renzi va prometre que si perdia la consulta dimitiria del càrrec i, de cop, la seva agenda reformista va passar a ser un element més d’una campanya política que ha dividit Itàlia i el seu propi partit. Les enquestes van, de moment, en contra del primer ministre.
La victòria del Brexit al Regne Unit i de Donald Trump a les presidencials dels Estats Units fa que els més pessimistes mirin avui cap a Itàlia i hi vegin el preàmbul de l’arribada del Moviment 5 Estrelles al poder. Com si el referèndum de Renzi fos una altra peça del dòmino que pot caure i fer cada cop més versemblant el risc d’una victòria de Marine Le Pen a les presidencials franceses del maig del 2017.
La realitat és que l’euroescepticisme s’ha convertit en el mainstream polític a Itàlia. Els tres principals partits de l’oposició representen tot l’argumentari contra la Unió Europea, des del populisme antiestablishment dels de Beppe Grillo fins al discurs antieuro de Força Itàlia i l’argumentació xenòfoba de la Lliga Nord. Fins i tot Renzi ha jugat aquesta carta. El seu discurs europeu sempre ha sigut crític, fins al punt d’incomodar més d’una vegada les institucions europees. Aquesta setmana, per exemple, ha amenaçat de vetar el pressupost comunitari si no hi ha més recursos per a immigració i ocupació juvenil. Renzi exhibeix carisma i un lideratge personalista, parla de reformes per sobre d’ideologies i s’ha ofert com a superació de la vella gerontocràcia italiana. Per això hi ha experts que han definit el seu estil com a “populisme institucional”.
Si finalment el primer ministre perd el referèndum i compleix la promesa de plegar, molts a Brussel·les i Frankfurt temen també per les conseqüències econòmiques d’una nova etapa d’inestabilitat política a la tercera economia de l’eurozona.
Renzi va fer una aposta arriscada que ara amenaça el seu futur polític i el del seu país. Els últims mesos, amb els sondejos a la baixa, ha hagut de recórrer a fitxar Jim Messina, antic cap de campanya de Barack Obama, que no va poder salvar David Cameron del seu fracàs al Brexit. Però la consulta de Renzi i la del líder tory tenen molt més en comú que un assessor com Messina. Cameron va voler combatre l’euroescepticisme del UKIP que l’amenaçava electoralment amb un referèndum sobre la UE que va perdre clarament. El primer ministre italià -amb el suport popular a favor- va decidir, fa vuit mesos, que utilitzaria la reforma constitucional per reforçar-se a les urnes i ha acabat immers en un plebiscit que ha fet més gran 5 Estrelles. Els càlculs personals i electorals, de Cameron i Renzi, se’ls van girar en contra. I cada vegada és Europa qui perd.
