Ruanda, les ferides d’una nació escapçada

KigaliMés tràgics que els cranis i les terrorífiques expressions dels cossos a mitja descomposició són les mirades dels que avui recorden. Els llums de la ciutat brillen dins la nit enfilant-se pels turons de Kigali. En un dels cims, un grup de supervivents es retroba en una vetllada íntima, necessària. S’acosten hores de dolor indigest. D’una profunditat inescrutable. Els aguts càntics tradicionals els ajuden a pal·liar l’aflicció. O no, només ajuden a acompanyar-la. Les veus agudes s’enlairen des del turó i es fonen entre les llums de la nit. A la seva esquena, a més dels fanals que s’escampen per la falda de les muntanyes, també es veuen les carreteres que la ressegueixen zigzaguejant-la. És en aquests mateixos carrers plens de revolts que els genocides van instal·lar els controls, els que decidien qui havia de morir. La paraula tutsi al carnet d’identitat era una condemna. Però no l’única. No ser afí a les matances, a la ideologia d’exterminar, també era un risc, per això també hi ha milers d’hutus a les fosses i a les tombes.

Un llit de cadàvers

Cada any l’abril ruandès es tenyeix de violeta. És el color del dol, trencat amb lletres blanques que apel·len a la imprescindible esperança. Avui fa 20 anys que el president ruandès, un hutu moderat que intentava acostar els extremistes d’un bàndol i l’altre, va morir assassinat quan va ser abatut l’avió presidencial. L’atac va ser el senyal. El que va significar el tret de sortida del genocidi. Aquella mateixa nit, els militars i les milícies van sortir al carrer armats d’odi i de fusells, de matxets i bastons, decidits a “fer un llit de cadàvers per al seu president assassinat”, recorda una supervivent que va viure els 100 dies de massacres amagada a prop del quarter general dels Interhamwe. Des del seu refugi podia sentir el recull de barbaritats que els mateixos milicians compartien després d’una “jornada de feina”, com ells anomenaven un dia d’extermini. També li arribaven les emissions de la Ràdio Mil Turons -més coneguda com a Ràdio de l’Odi-, a través de la qual els locutors incitaven la població comuna a sumar-se a la “tasca” de militars i milicians.

Com molts dels milers de supervivents, la noia que escoltava la tortura dels que sabia que serien els seus botxins no s’imaginava tornar a viure. “Només esperava el meu torn”, com diu un ancià de Ntarama, un poble als afores de Kigali on va tenir lloc un dels pitjors episodis del genocidi. Els assassins van profanar també moltes escoles i esglésies, santuaris que els fugitius van creure segurs, però que van resultar una trampa.

Només dues dècades després de la bogeria col·lectiva, Ruanda exporta una imatge de progrés i reconciliació que el món abraça orgullós -el mateix món que va fracassar davant les massacres (si no les va escortar)-. Una economia que ha crescut més que el pendent més cruel de Kigali -amb un creixement sostingut del 8%- i l’èxit de la reconciliació són punts a destacar als “perfils de país” i als informes de Washington, Londres i Brussel·les, epicentres de les ajudes al desenvolupament. La comoditat dels carrers suaus que uneixen els edificis oficials acabats d’estrenar i els hotels que acomoden els estrangers que vénen a obrir “projectes” acaba d’arrodonir la sensació d’una evolució idíl·lica.

Però la pretesa reconciliació i la unitat sense fissures venuda pel govern amaguen una realitat no tan perfecta. El control absolut dels mitjans de comunicació i dels partits polítics concedeix al president Paul Kagame i al seu govern un poder omnipresent i intolerant, que radiografia constantment les opinions per vetar-les si no són favorables. I li atorga impunitat. El particular silenci que envolta els ruandesos és poc natural. Tant a Kigali com a la resta del país, no se senten crítiques espontànies. No ho fan perquè els retrets es consideren atacs, i els opositors, enemics de la pàtria. N’hi ha d’empresonats, de morts i d’exiliats. La por de parlar es percep. I és només en racons segurs en moments de confiança, a la ciutat o al camp, que els ruandesos mussiten les seves rancúnies, els seus temors, i que assenyalen les ferides que la reconciliació oficial ni cura ni mira.

Cavalcar sobre el genocidi

Un milió de persones assassinades cruelment i en massa, de manera veloç i premeditada. El genocidi ruandès. Aquesta és la carta de la qual les autoritats ruandeses abusen obscenament per remoure i perpetuar el conflicte al veí Congo, per obtenir finançament i per protegir-se de les crítiques. La culpabilitat externa ha permès que la dictadura que governa avui Ruanda sigui aplaudida i fins i tot enaltida com a exemple d’èxit econòmic a l’Àfrica. El milió de víctimes l’han immunitzat.

El president Kagame “ha cavalcat a cavall del genocidi”, es plany David Batenga, nebot d’un opositor assassinat a Sud-àfrica la nit de Cap d’Any. “Nosaltres sabem el que està passant a Ruanda, i fins on pot arribar la mà del règim. Però d’altres no ho volen veure tot i que cada vegada és més evident”. Aquesta setmana -mentre a la gens llunyana República Centreafricana les víctimes d’avui s’invisibilitzen i semblen menys rellevants que les del passat- el dol tornarà a impregnar la bellesa de Ruanda. El genocidi va tocar a tothom en aquest petit país. Alguns van perdre familiars; d’altres, la dignitat en sumar-se a l’orgia assassina. Les seves històries s’escolen des de fa anys dins la seva memòria. Però no tothom les pot expressar. Què amaga, doncs, aquest perillós silenci?