El president, Paul Kagame, d’ètnia tutsi, torna a ser el candidat favorit, malgrat que ocupa el poder des de fa dècades i la població és de majoria hutu
BarcelonaPaul Kagame, l’actual president de Ruanda, guanyarà les eleccions que se celebren avui al país. No és una predicció màgica, sinó una certesa fonamentada en la falta d’oposició real a Kagame, el clima d’autoritarisme que viu el país i el record del genocidi del 1994, que encara pesa.
Inscriu-te a la newsletter InternacionalEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi
“No hi ha veritables eleccions si no hi ha competició”, explica a l’ARA Thomas Nahimana, candidat a l’exili del partit Ishema, que no ha pogut entrar al país per participar en les eleccions. “El que viurem a Ruanda és una coronació”, afirma.
Paul Kagame, d’ètnia tutsi, dirigeix el país des de l’any 2000, però el lidera a l’ombra des del 1994. Aquell any, Kagame va entrar a Ruanda comandant les milícies del Front Patriòtic Ruandès (FPR), va derrocar el govern hutu i va aturar el genocidi contra els tutsis, que s’havia cobrat unes 800.000 vides i estava promogut per l’estat.
Des del final de les massacres, l’oposició a Ruanda ha sigut inexistent o purament tàctica, i el suport al govern per part de la població, que segueix sent de majoria hutu, és aparentment total. “En aquestes eleccions no hi haurà frau, perquè al president no li cal”, explica Josep Cases, un jove català que viu a Kigali, la capital del país. “La majoria de la gent adora el president, ha fet força coses bé en el pla econòmic i tampoc hi ha cap alternativa política”.
Sovint aliada amb el govern, l’oposició mai ha superat el 6% dels vots, mentre que Kagame n’obté sempre més del 90%. Si els resultats se segueixen repetint, Kagame, gràcies a un referèndum celebrat el 2015, podria seguir com a president fins a l’any 2034.
Els dos candidats opositors d’aquests comicis no suposaran un gran maldecap per al president. Philippe Mpayimana, un periodista que ha estat fora del país els últims 23 anys, és pràcticament un desconegut a Ruanda, i Frank Habineza, l’únic opositor que ha pogut plantar cara al president, ha hagut de lluitar contra la força econòmica i comunicativa de l’estat i, fins i tot, s’ha vist obligat a hipotecar casa seva per poder-se pagar la campanya.
Mpayimana i Habineza són els únics candidats que han arribat a les eleccions, però no s’hi han presentat només ells. L’empresària Diane Rwigara va veure com es filtraven a la premsa fotos en què apareixia nua i va ser desqualificada pel consell electoral. El sistema és prou lliure perquè hi hagi candidats, però castiga l’oposició. Victoire Ingabire, candidata a les eleccions del 2010, va ser detinguda i empresonada el 2012 per “negació del genocidi”, un delicte molt perseguit a Ruanda i que sovint s’utilitza com a arma política. “Utilitzen les lleis per evitar que ens presentem”, diu Thomas Nahimana, que també va ser acusat de defensar el genocidi. “Jo sóc hutu, i n’estic orgullós, però provinc d’una família mixta. La meva mare és tutsi”, diu.
La part lluminosa del país
La part lluminosa del país Tot i les seves mancances democràtiques, Ruanda és un dels països més estables i segurs de l’Àfrica i el sisè que més creix al continent. Tot i això, viu de moltes ajudes de l’exterior. “Els diners estrangers són una condició necessària per al desenvolupament de molts països africans, però no n’hi ha prou. Si no, mira com està el Congo -explica Josep Casas-. Fa vint anys, en aquest país no hi havia estructures de govern. Ara ha avançat molt i té el Parlament més paritari del món”.
El genocidi del 1994 i el colonialisme marquen la història de Ruanda
Abans de 1885: Regne de Ruanda
Abans de l’arribada dels europeus, Ruanda era una societat amb una sola llengua però dividida en castes: els twa, pigmeus nòmades; els hutus, agricultors i que eren la majoria; i els tutsis, ramaders, que tot i ser la minoria formaven la classe dirigent.
1885-1961: Època colonial
Després d’anys de passar desapercebuda entre les potències colonials, Ruanda va passar a ser controlada pels alemanys i, després, pels belgues. Aquests van mantenir la monarquia tutsi, van potenciar aquesta casta i van institucionalitzar la divisió ètnica.
1961: Independència
El procés de descolonització a Ruanda es produeix contra la metròpoli però també contra la monarquia autòctona. Els serfs (hutus) lluiten per la independència però també es revolten contra els tutsis, i guanyen les primeres eleccions lliures. Comencen les matances contra els tutsis i molts d’ells fugen.
1961-1994: Governs de majoria hutu
La jove república ruandesa rep suport exterior de països com França, mentre a dins del país s’assassina, es maltracta i s’exclou la minoria tutsi. S’estén un discurs d’odi racial. A Uganda, grups d’exiliats tutsis s’organitzen per recuperar el poder i ataquen des de la frontera.
1994: Els cent dies de genocidi
El 6 d’abril el president ruandès és assassinat. Comença un genocidi contra la minoria tutsi orquestrat des del govern però executat per gran part de la població hutu. Moren unes 800.000 persones en cent dies, entre tutsis i hutus moderats. El món mira cap a una altra banda.
1994-2017: Fi del genocidi i govern tutsi
Paramilitars de l’FPR, milícia de majoria tutsi i liderada per Paul Kagame, aturen el genocidi i prenen el poder. Durant els primers mesos es produeixen matances contra els hutus. Molts s’exilien. El nou govern jutja centenars de genocides i inicia un procés de reconciliació nacional. L’FPR és, de facto, el partit únic.