El Rif rere el record d’Abd el-Krim

Alhucemas“Espanya és la culpable de la pobresa i l’oblit en què viu el Rif”, sentencia en una entrevista a casa seva l’Ahmed, el pare de Nasser Zafzafi, el líder del Moviment Popular del Rif (MPR), conegut com a Hirak.

L’Ahmed es refereix, en un perfecte espanyol, a la “invasió d’Espanya” durant la guerra del Rif (1920-1926), quan Al-Hoceima s’anomenava Villa Sanjurjo, en honor al general José Sanjurjo, un dels militars que van protagonitzar el desembarcament al nord d’Àfrica del 1925. L’Ahmed assegura que quan el Rif va deixar de ser protectorat espanyol i el Marroc va independitzar-se de França, el 1956, “va desaparèixer tot”. Recorda que en aquells temps “hi havia dessaladores, fàbriques de pastes alimentàries, de sabó, de gasosa”, i que ara “no hi ha res”.

Aquesta regió del nord del Marroc, a la riba de la Mediterrània, amb una geografia que ja de per si aïlla la zona, ha patit bombardejos i terratrèmols i pateix manca d’infraestructures. Actualment, però, els carrers d’Al-Hoceima i les carreteres d’accés estan en obres. Aquests arranjaments arriben gràcies a les manifestacions ciutadanes dels últims mesos i a la visita a la ciutat d’una comitiva ministerial.

Així van començar les reivindicacions del Rif, amb peticions socials i econòmiques que més tard, amb les detencions dels activistes del moviment, van agafar un matís polític. Els rifenys demanen inversions en educació i sanitat; una universitat i un hospital oncològic, perquè és una de les zones del país amb més casos de càncer. Una altra petició és aixecar la militarització de la regió, que es va establir per un decret reial als anys 50.

Els rifenys també reclamen justícia per diverses morts sense aclarir; com la de cinc nois del Moviment 20 de Febrer, que van morir calcinats en un caixer durant la Primavera Àrab marroquina el 2011.

Precisament una mort va ser el desencadenant de les protestes dels ciutadans a Al-Hoceima i rodalia. L’octubre del 2016 un camió de les escombraries va triturar el venedor ambulant de peix Mochine Fikri quan intentava recuperar la mercaderia requisada, 500 quilos de peix espasa, la captura del qual estava prohibida en aquella època de l’any.

La reacció de Rabat

Davant les protestes, les autoritats van contraatacar acusant els rifenys d’independentistes i de treballar per a països estrangers. Els ciutadans es van defensar amb una vaga general el 18 de maig, on van deixar clar que les seves reivindicacions no eren separatistes ni buscaven la independència. “Som marroquins i pertanyem al Marroc, però volem que se’ns tingui en compte com a ciutadans. Em sento de tercera categoria com en l’època dels esclaus”, manté Ahmed Zafzafi.

El 26 de març la situació va agreujar-se. La vigília del començament del mes sagrat musulmà, durant el res a la mesquita MohamedVI, l’imam va pronunciar un discurs polític en contra de les protestes del Rif, cosa que, en principi, està prohibida pel Govern per evitar el radicalisme. El líder de l’MPR, Nasser Zafzafi, va interrompre el religiós i l’endemà el fiscal va ordenar-ne l’arrest per “obstaculitzar la llibertat de culte”. Els fidels i altres activistes el van defensar i van començar les batudes a les cases i les detencions. En aquells dies, segons les organitzacions de drets humans, al voltant de 40 persones van ser arrestades. D’aquestes, el ministeri d’Interior només en confirma 22.

Això va fer canviar els eslògans a les protestes, que ja s’havien estès a tot el Marroc, per demanar la llibertat dels activistes que consideren “presos polítics”.

Actualment segueixen a les presons d’Al-Hoceima i Casablanca dos centenars de persones segons les últimes xifres. Entre ells hi ha bloguers, periodistes, fotògrafs i ciutadans que han assistit a les manifestacions sense permís del Govern.

Les seves esperances estan posades en la manifestació del 20 de juliol, convocada per Zafzafi dies abans de ser detingut. Aquella data commemora la derrota militar espanyola davant els rifenys a les ordres d’Abd el-Krim, i és quan els rifenys a la diàspora tornen de vacances.