“El que queda de la revolució nou anys després és la dignitat del poble sirià”

Barcelona“El novè aniversari de la revolució ha estat el pitjor: el règim, els bombardejos i ara el coronavirus. Com si no tinguéssim prou problemes i prou pors, ara només ens falta una epidèmia. Tot és horrible”, resumeix en una conversa per WhatsApp Abdulkhafi Alhamdo, un activista de 32 anys que sobreviu amb la seva família a Idlib, al nord-est de Síria. És un entre el milió de sirians que han fugit de l’avenç de les tropes de Baixar al-Assad, que continua guanyant terreny malgrat l’alto el foc pactat entre Turquia i Rússia. Aquesta setmana s’han complert nou anys de l’esclat de la revolució a Síria i aquest professor d’anglès de la Universitat d’Alep creu que, malgrat tot, el patiment no ha estat en va.

“De vegades les revolucions no es fan per guanyar-les, sinó perquè no tens cap altra alternativa. No podíem seguir callant davant la dictadura i la tirania, i que hàgim perdut no vol dir que no tinguéssim raó. Si entrés un grup de criminals a casa teva a violar la teva dona, ¿et quedaries sense fer res per molts que fossin? Els sirians ens havíem de rebel·lar. Podíem morir? Sí, però almenys hauríem fet el que havíem de fer. I què queda de la revolució? La nostra dignitat, haver-nos revoltat contra un dels règims més criminals del món”, assegura. També sap que la derrota no s’explica només en clau interna: “Tots els governs van actuar per destruir la nostra revolució”. L’activista està convençut que queda un llegat, un pòsit que potser donarà fruits en el futur. “Però nosaltres no ens vam rendir. Això és el que deixem a les futures generacions. Ens poden matar, però no poden matar les idees, i queda un missatge per a tothom que vol la llibertat arreu del món: que el poble sirià, malgrat tot, no es va rendir”.

Trencar el mur de la por

La història d’Alhamdo resumeix el drama. El març del 2011 va participar a les mobilitzacions massives que van esclatar en l’onada revolucionària a la regió, que va provocar primer la caiguda de Zine El Abidine Ben Ali a Tunísia i després la de Hosni Mubàrak a Egipte. A Alep van poder foragitar el règim de la ciutat, la capital econòmica de Síria: “La gent va superar la por i va gosar sortir al carrer a demanar llibertat”. Es va establir un consell local per gestionar la vida, i la universitat va continuar funcionant fora del control del règim.

Però l’exèrcit sirià lleial al dictador va establir un setge medieval sobre la ciutat fins que va aconseguir imposar-se. I és que Síria ha sigut la tomba del dret internacional: bombardejos indiscriminats de l’aviació siriana i també russa sobre zones civils, bombardejos sistemàtics d’hospitals, escoles, mercats i forns de pa, ús d’armes prohibides, apropiació de l’ajuda humanitària. I tot plegat retransmès en directe.

El 2016, amb la seva filla, que aleshores tenia pocs mesos, el professor d’anglès va haver de fugir d’Alep. Es va instal·lar amb la petita i la seva dona a la localitat d’Atarib, més a l’oest, on un any més tard desenes de persones van ser massacrades en un bombardeig del règim en un mercat: allà va néixer el seu segon fill. Al febrer d’aquest any van haver de tornar a fugir, després que fos bombardejat un hospital al costat de casa seva.

Mostra un vídeo en què surt ell, en la penombra, assegut en un sofà amb els seus dos fills, de 4 anys i 18 mesos. El petit fa un gest d’espant i es posa la mà a la boca. “Sents el soroll dels caces i et quedes sense respiració. Per un segon tanques els ulls, esperant que tot s’acabi, morir i que morin els teus. I aleshores obres els ulls i t’adones que ets viu. Uns segons d’alleujament. Fins que penses que d’altres han mort en el teu lloc”.

L’home que els havia de recollir en cotxe no es va presentar a la cita, i ell, amb la seva dona i les dues criatures, van acabar fugint en una motoreta, amb el que portaven posat. Va contactar amb un company de promoció a la localitat d’Atmeh, a 3 quilòmetres de la frontera. “Ens havíem d’estar a casa seva un dia, però no hi havia cap lloc on anar: des de la finestra veig un mar de tendes i fins i tot lloguen els estables dels animals a les famílies desplaçades com nosaltres a uns preus astronòmics”, relata.

I encara es considera un privilegiat, després de veure morir de fred aquest hivern una desena de criatures als campaments. “Si el règim continua avançant haurem d’anar fins al mur que els turcs han construït a la frontera per no deixar passar els refugiats. Allà hi ha soldats que disparen contra la gent, però el pitjor que ens pot passar és que ens agafin les tropes del règim. Aquest és el meu pitjor malson”, confessa.

“Vaig deixar la meitat de la meva ànima a Alep, l’únic lloc on m’he sentit lliure en tota la meva vida. I l’altra meitat es quedarà aquí quan creui la frontera turca. Però almenys em quedaran el meu cos, la meva dona i els meus fills”.