James Comey podria passar a la història amb el sobrenom de matapresidents. L’any passat va perjudicar clarament les possibilitats de Hillary Clinton saltant-se tots els protocols i anunciant que reobria la investigació sobre els seus mails a només 10 dies de les eleccions. Ara tortura Donald Trump, el president que paga un preu molt alt per haver-lo acomiadat. La revenja de Comey, el director cessat, és la revenja de l’FBI vilipendiat. Els demòcrates que el censuraven el 2016, ara el glorifiquen. Els republicans que el celebraven, ara el fiscalitzen. No és un sant, però Trump l’ha convertit en màrtir. Se’l veu a gust en aquest rol, dominant el tempo, amb una narrativa exquisida, un testimoni convincent, quan recorda els detalls ajudat per les notes escrites després de les cèlebres reunions amb Trump. Parla lliurement perquè ha deixat de ser empleat federal.
El testimoni que ha donat aquesta setmana al Senat ha deixat Trump tocat, però no enfonsat. És un cop dur perquè les acusacions són molt greus, mentir, exigir lleialtat i pressionar per tancar una investigació que l’afectava. I, a més, Comey és un testimoni creïble. Comparant credibilitats, Trump té les de perdre. L’un és un experimentat servidor públic amb fama de rectitud; l’altre, un falsari compulsiu que lidera un equip investigat per dos comitès parlamentaris i un fiscal especial. Però Trump mai no deixa d’envestir. Ha negat les afirmacions de Comey i s’ha mostrat obert a declarar sota jurament. Al 100% disposat, ha especificat amb el seu estil grandiloqüent, mentre fa equilibris entre la retenció que li recomanen els advocats i la vehemència que li demana el cos.
La declaració del director de l’FBI és verinosa perquè furga en la ferida de la trama russa que s’ha convertit, en paraules del mateix Trump, en un gran núvol suspès sobre la seva presidència. I l’ impeachement sona cada cop més. Es multipliquen les comparacions amb Nixon, i s’especula sobre les possibilitats que Trump segueixi un camí similar. És improbable, almenys de moment. Partint de la base que l’ impeachement no és un procés judicial, ni legal, sinó polític, i que el Congrés i el Senat estan en mans dels republicans, només hi ha una via realista per aplicar-lo: que els mateixos republicans abandonin el president. És el que el 1974 van fer amb Nixon. Però Trump compta amb dos avantatges sobre la víctima política del Watergate: el domini de les xarxes socials i una constel·lació de mitjans conservadors que li faciliten una via directa amb els seus seguidors. De moment, ni rastre de desercions al bàndol republicà. Es detecten incomoditats evidents, es formulen crítiques en privat, alguna recomanació en públic, i els costa cada cop més de justificar el suport, però ningú no l’abandona. No hi haurà baixes fins que no flaquegi el nucli dur dels partidaris de Trump, els seguidors de base radicalitzats, entusiasmats amb les promeses populistes. La guàrdia pretoriana del trumpisme segueix ferma com una roca.