La revàlida a les urnes més difícil dels islamistes marroquins

RabatDesprés de les anomenades Primaveres Àrabs, la premsa internacional va dir que una “marea verda” havia inundat la regió, atès que el verd és el color de l’islam. Els Germans Musulmans o partits sortits de la seva matriu ideològica van ascendir al poder a través de les urnes a Egipte, Tunísia, el Marroc i Líbia i van guanyar popularitat a Jordània i el Iemen. Però una onada contrarevolucionària, liderada pels Emirats Àrabs i l'Aràbia Saudita, els va fer retrocedir. L’últim vestigi d’aquell ordre és el Partit de la Justícia i el Desenvolupament, el PJD marroquí, que aquest dimecres s'enfronta a la seva contesa electoral més difícil. 

Més de 25 milions de ciutadans marroquins són cridats a les urnes per a una densa cita electoral, ja que coincideixen les eleccions locals, regionals i legislatives. El PJD es va imposar a les eleccions del 2011 i del 2016, i des de llavors ha liderat els corresponents governs de coalició. Tanmateix, el favorit en aquestes legislatives, les terceres des de l’onada revolucionària del 2011, és l'RNI, del magnat Aziz Akhannouch, un dels homes més rics del país i molt pròxim al rei. 

La popularitat dels islamistes, liderats pel primer ministre Saad Dine El Otmani, s’ha vist erosionada per la crisi econòmica derivada de la pandèmia de covid-19 i dels consegüents confinaments. Ara bé, hi ha una altra raó que juga en contra del PJD. “El makhzen [l’estat profund] vol que perdin”, comenta un analista ben connectat. Per fonamentar la seva anàlisi assenyala l’aprovació d’una nova llei electoral feta a mida per perjudicar els islamistes. 

Amb la nova legislació, fins i tot repetint els mateixos resultats del 2016 passarien de 124 diputats a uns 85. “Els molesta que governin els islamistes perquè volen avançar de manera més ràpida cap a la democratització del país, la qual cosa vol dir arrabassar les prerrogatives al rei Mohamed VI”, afegeix l’observador. 

El poder del rei

Amb una experiència en l’exercici del poder assentada en prop de quatre segles, la monarquia alauita va saber neutralitzar amb astúcia l’onada de protestes del 2011, coneguda com el Moviment 20 de Febrer. Ho va fer amb una barreja de cooptació, repressió selectiva i reformes polítiques. La principal va ser la modificació de la Constitució per atorgar més poder al Parlament i a la figura del primer ministre. Per exemple, ara el monarca està obligat a triar un primer ministre del partit més votat. Per això és tan important guanyar les eleccions, encara que sigui per un sol diputat. 

No obstant això, en la pràctica aquestes reformes democratitzadores han quedat en paper mullat, i les principals decisions del país continuen en mans del rei i del seu makhzen. No hi ha millor exemple que l’acord de normalització amb Israel, una jugada a tres bandes dissenyada pel Palau Reial que implicava el reconeixement de la sobirania marroquina del Sàhara Occidental per part dels Estats Units. El PJD sempre s’hi havia oposat. De fet, fa uns anys, el primer ministre Otmani va arribar a qualificar tal acció de "genocidi civilitzacional”. Però, a l'hora de la veritat, es va plegar davant el tron i va acabar signant ell mateix els acords, la qual cosa li pot acabar passant factura avui a les urnes. 

Tenint en compte que el Palau és i continuarà sent l'intocable centre de poder del país, molts marroquins no semblen gaire interessats en les eleccions. L'oposició radical al sistema té un preu, la presó, com van comprovar els líders de la revolta al Rif el 2016 o, més recentment, el periodista Omar Radi. "No aniré a votar. Mai no ho he fet. Per què?", diu l'Anwar, un cambrer que reflecteix l'actitud de molts joves.

En les últimes eleccions, la participació va ser del 43% dels ciutadans inscrits, menys de 6 milions de persones en un país que supera els 35 milions d'habitants. A causa de la pandèmia, que ha limitat els actes de campanya electoral, i de la crisi que se n'ha derivat, es tem que la participació sigui aquest cop encara més baixa. "En general, excepte el PJD, tots [els partits] tenen un tronc comú, hi ha poques diferències. Per això és difícil atraure l'interès dels electors", sosté el politòleg Mustafà Sehimi.