Retòrica populista i incitació a l’odi
Marion Maréchal-Le Pen continua escalfant per la banda. Construint la seva imatge i el programa d’extrema dreta radical i vehement. La gran successora s’envolta d’intel·lectuals i activistes. Predicadors de la xenofòbia i alguna líder dels armilles grogues l’acompanyen. En una convenció celebrada a París, la setmana passada, Maréchal apel·lava als “ancestres, la sang, el llinatge” per justificar “el dret a rebutjar els estrangers”. Semàntica identitària i discurs de l’odi en aquesta “convenció de la dreta” on Ériz Zemmour -autor de Le suicide français i predicador de la xenofòbia condemnat per incitació a l’odi religiós- defensava el “mascle blanc, heterosexual i catòlic” atacat per aquestes dones que “no necessiten el contacte repugnant amb els homes” per infantar. Zemmour carregava contra els “depredadors estrangers” i els “LGBTYQ i els altres X, Y, Z”. Tots culpables. Tots són una amenaça per a aquest fals món hegemònic que estigmatitza la diferència. La fiscalia de París ha obert una investigació sobre aquestes paraules de Zemmour a la convenció de dissabte passat.
Teories conspiratives de suposades invasions i reemplaçaments de població. Identitarisme i localisme. L’agressivitat del llenguatge s’ha instal·lat en el conflicte polític. També al Regne Unit. La responsable d’Interior del govern de Boris Johnson, Priti Patel, cridava els tories a acabar amb la llibertat de moviments “d’una vegada per totes” i endurir les lleis d’immigració.
Patel, filla de pares indis emigrats a Uganda i després al Regne Unit, on va néixer la dona forta del govern Johnson, se sent una peça clau en aquesta recuperació del control que diuen que ha de portar el Brexit. I els conservadors, perfectament alineats darrere el seu últim líder a la conferència anual del partit que han fet a Manchester, es lliuren a la retòrica i al trilerisme negociador d’un primer ministre en plena fugida endavant. Els tories són ara “el partit de Boris”, diuen els observadors.
Presumpte enfrontament
El debat s’ha endurit al Parlament, al carrer i als mitjans de comunicació. El primer ministre utilitza barroerament la memòria de la diputada laborista assassinada Jo Cox, precisament quan, en plena radicalització de la crispació política, més d’una diputada ha denunciat últimament amenaces i agressions verbals. La retòrica de Johnson es construeix sobre un presumpte enfrontament entre la gent i el Parlament, i destacats brexiters adverteixen que hi pot haver aldarulls al carrer si s’endarrereix la data de sortida. Apel·lacions a una violència que no ha existit però que s’alimenta des de les paraules. Els sondejos diuen, però, que els enfrontaments verbals entre Johnson i l’oposició fan pujar la intenció de vot a favor del primer ministre.
Retòrica incendiària per mobilitzar l’electorat. A banda i banda del canal de la Mànega es destrueixen consensos i s’exacerba el discurs a canvi de rèdits polítics a curt termini. L’imperi de la demoscòpia s’ha convertit en la coartada perfecta d’una nova classe política decidida a intensificar el descontentament. A defensar societats dels uns contra els altres.
