L’impossible front dels ultres al Parlament europeu

Brussel·lesEl resultat final de l’onada de forces euroescèptiques, nacionalpopulistes i d’ultradreta tan temuda en les eleccions europees no té una lectura fàcil, sinó ambivalent. Hi ha hagut grans victòries en països com França, Itàlia, Polònia i el Regne Unit, però s’ha frenat l’impuls a Àustria, els Països Baixos i Dinamarca. A més, allà on han obtingut grans victòries els números són més modestos que algunes projeccions.

L’augment de la participació -que no creixia des del 1979- va empènyer liberals i verds i va contenir les opcions que l’eurofòbia, ja d’entrada dividida, aconseguís el 33% de l’hemicicle que li donaria opcions de bloqueig. Les divergències entre partits fan difícil l’encaix de peces que els podria convertir en un grup més fort, però ¿qui pren les decisions a la Unió Europea? L’Eurocambra no té tanta força com la majoria dels seus integrants voldrien i, per això, llegides en clau nacional, les grans victòries dels euroescèptics sembren una llavor que pot créixer en forma d’inestabilitat futura.

A la nova Eurocambra hi ha 173 eurodiputats euroescèptics repartits en tres grups. El primer és el dels conservadors reformistes (CRE), partit que va formar l’ex primer ministre David Cameron i que amb el Brexit ha patit una gran sagnia (ha perdut 15 eurodiputats). Bàsicament inclou exmembres de la família popular desencantats amb la UE, advoca per “fer menys” dins la Unió Europea i defensa la sobirania nacional i el control de la immigració. També compta amb el partit guanyador de les eleccions a Polònia (PiS), amb la ultradreta danesa i finlandesa i amb l’Alternativa per a Alemanya, que va sumar tres escons. Hi ha també els nacionalistes flamencs de l’N-VA.

L’altre grup és el de l’Europa de les Nacions i la Llibertat (ENF), de Matteo Salvini i també de Marine Le Pen, dos dels guanyadors de la nit electoral. Són més radicals que els CRE perquè s’encasellen dins els anti. Són antiimigració, antieuro i, pro Rússia, un problema per a hipotètiques fusions per exemple amb CRE. Justament, un dels seus partits, l’FPÖ austríac, ha perdut un escó després d’un escàndol de corrupció que el vinculava amb finançament de Rússia.

I encara hi ha un altre grup, el de l’altre gran guanyador de la nit, Nigel Farage, Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa (EFDD), que compta ara amb el partit més gran de l’Eurocambra, el Partit del Brexit, amb 29 escons, però que no suposa cap garantia de futur a l’hora de sumar perquè el seu objectiu últim és marxar de la UE.

Aquest trencaclosques de peces ultres és de difícil encaix, perquè més enllà de la crítica a la UE i a les polítiques migratòries no tenen res més en comú. L’interès de tots aquests partits és nacional i, per tant, la seva actuació conjunta està debilitada des de l’inici.

Una de les altres escletxes d’inestabilitat futura, però, és el contagi que puguin provocar aquestes forces en els partits conservadors tradicionals que diumenge van perdre una quarantena d’escons i que també es debiliten a nivell nacional. Si acosten posicions i hi ha més futurs governs amb ministres ultres, les institucions se’n veuran afectades de manera més o menys directa perquè qui decideix a Brussel·les acaben sent els governants i els seus ministres i, en ocasions clau, per unanimitat. Les 28 cadires de la Comissió també entrarien en joc.

Un ball de cadires

La Lliga de Matteo Salvini va convertir-se en un dels partits més grans de l’Eurocambra amb 28 eurodiputats (ara en tenia 5). Salvini intentarà enviar a Brussel·les un comissari que pugni pels seus interessos. El mateix passa amb la victòria de Viktor Orbán a Hongria, per un ampli 52,3% dels vots. Orbán ja ha sigut un corcó per a Brussel·les al posar en qüestió la feina d’una Comissió encapçalada per la seva pròpia família política. El seu partit, Fidesz, encara forma part dels populars i els aporta 13 escons. Però el divorci sembla imminent i els seus escons se sumaran a un dels grups euroescèptics. El bàndol euròfob va tancar la legislatura amb 155 eurodiputats i passaria a tenir-ne 184, un 24% de la cambra. L’altra gran victòria és a Polònia, on el partit Llei i Justícia (PiS) suma 4 eurodiputats més i n’aporta 23 als CRE.

A França la lectura pot ser doble. El Reagrupament Nacional de Marine Le Pen va superar per poc la formació del president Emmanuel Macron, Renaixement, cosa que s’ha llegit com una gran derrota per al líder francès, que volia impulsar un ressorgiment europeu. Però Le Pen perd un escó dels 23 que tenia fins ara. Per tant, dependran de l’afebliment de Macron les futures opcions de Le Pen de poder influir a Europa.

Per això, Macron ja va reunir-se ahir amb Pedro Sánchez i avui tots els líders de la UE soparan junts per veure com es reparteixen els càrrecs sobre una base més difícil que mai. Comença el ball de cadires que intentarà esquivar la ultradreta i també les seves llavors.