La “resistència” que boicoteja Trump des de la Casa Blanca

BarcelonaSi Donald Trump no fos l’inquilí de la Casa Blanca i continués sent un simple ciutadà potser es quedaria enganxat a una telenovel·la d’un president nord-americà que dorm amb l’enemic. Quan encara no li havia passat l’enrabiada pel llibre Fear: Trump in the White House, de Bob Woodward, que el descriu com un líder imprevisible, poc preparat i erràtic, Trump va haver de desviar ahir la ira cap a un article signat per un alt funcionari de la seva administració que, amb la capa de l’anonimat, va revelar al New York Times l’existència d’una conxorxa interna per fer-lo caure.

L’estampa que retrata aquest col·laborador tampoc no suposa cap gran novetat que anteriorment no s’hagués insinuat o intuït del comportament d’un president impulsiu. Però l’alt funcionari confessa: “Treballo per al president però, com altres col·legues, jo també he promès boicotejar part de la seva agenda i les seves pitjors inclinacions”. El titular de l’article ja és prou significatiu: Soc part de la resistència dins del govern Trump. No falten condiments per fer de la història un guió televisiu.

Amb l’article al carrer, mil cops compartit i repetit a tot el món, a Washington la pregunta era qui s’amaga darrere de l’anonimat per afirmar que “l’arrel del problema és l’amoralitat del president”, un home que treu de polleguera assessors i col·laboradors i que és titllat d’“impetuós, conflictiu, mesquí i ineficaç”. Fidel a Twitter, l’al·ludit va respondre amb una paraula en majúscules: “Traïció”, i va exigir al rotatiu que lliurés al govern el traïdor en nom de la seguretat. A l’article els responsables del diari advertien que per no posar en perill el funcionari havien decidit publicar per primer cop un text en la secció d’opinió sense signatura, però deixaven clar que saben perfectament la seva identitat. Per si de cas, tant el vicepresident, Mike Pence, com el secretari d’Estat, Mike Pompeo, van aixecar la mà per assegurar que no eren la gola profunda.

Èxits del govern

En tot cas, el funcionari subratlla que ni ell ni els seus col·legues no són uns esquerranosos, sinó que formen part d’un equip compromès amb el govern republicà, de qui lloa algunes bones actuacions, com la reforma fiscal o l’enfortiment de l’exèrcit. No obstant això, apunta que els mèrits no es deuen a la gestió personal del president, que canvia d’opinió cada dos per tres, té un doble discurs quan parla en públic i en privat i ni tan sols mostra “afinitat” amb els valors tradicionals del republicanisme nord-americà de defensa de la llibertat de premsa, d’expressió o comercial. Els mèrits són dels “herois anònims” com ell, que estan alerta per intentar esmenar els errors i les indecisions presidencials. És el que anomena un “ deep state”, un estat paral·lel i amagat que apaga els focs.

El relat del despropòsit continua amb l’escena de reunions de treball on Trump s’avorreix i perd el fil de l’agenda o directament es deixa endur pel seu impuls. El resultat és tan nefast que acaba malinterpretant els fets, o entenent a mitges el que els seus assessors li expliquen, fins al punt que ha hagut de retractar-se en més d’una ocasió poques hores després d’una declaració.

A punt d’entrar en l’equador de la legislatura, l’autor del polèmic article admet que es van adonar de la magnitud de la tragèdia Trump des del principi del seu mandat i que malgrat que hi va haver “rumors” per invocar l’Esmena 25 per iniciar el procés d’expulsió, finalment els impulsors no s’hi van atrevir. L’única alternativa que tenen és continuar dins del vaixell i endreçar tot el que Trump espatlla, i patir la “incomoditat i incredulitat” pels comentaris i la manera de fer del president. “El problema no és el que Trump ha fet a la presidència, sinó el que com a nació li hem permès que ens faci. Ens hem enfonsat profundament amb ell”, conclou l’autor. Segurament només és el final d’un episodi, però no del xou de Trump.