Les “repúbliques populars” de Donetsk i Lugansk, la porta d'entrada de Rússia a Ucraïna
El Kremlin amenaça amb el reconeixement de la independència de les regions de l'Est aquest febrer
MoscouMentre Europa es debat davant la possibilitat d'una invasió russa a Ucraïna, la regió del Donbass, a l'extrem oriental del país, no recorda què és la pau. Els acords de pau després de l'autoproclamació de les repúbliques de Donetsk i Lugansk estan en punt mort des de fa set anys i el Kremlin incrementa la pressió per aconseguir el seu objectiu de consolidar aquests territoris sota el seu paraigua. Divendres ho recordava el ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov: "[El seu reconeixement] Ha de tenir-se en compte en el context de la nostra línia ferma perquè Occident forci Kíev a complir els acords de Minsk". Fa uns dies el Partit Comunista de Rússia va proposar al Parlament reconèixer oficialment aquests dos territoris com a estat, cosa que el president Vladímir Putin podria materialitzar al febrer. Aquest pas facilitaria les aliances militars, i també el comerç i les inversions russes. I sobretot permetria que en cas d’atac ucraïnès Rússia pogués defensar-les.
El precedent més clar va ser la guerra del 2008 contra Geòrgia, quan aquest país va voler recuperar el control d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, també no reconegudes, i Moscou va acudir a defensar als seus aliats. La guerra va durar 12 dies. Avui en dia aquests dos territoris caucàsics continuen sent estats de facto tot i que la majoria de països del món no els reconeixen. Només Rússia i països afins com Veneçuela, Síria, Nicaragua o Nauru hi mantenen relacions diplomàtiques.
Els acords de Minsk a què es referia Lavrov daten del setembre del 2014, signats per Ucraïna, Rússia i els aleshores líders de les dues repúbliques (un va morir en un atemptat el 2018 i l'altre va fugir després d'un cop intern un any abans), sota els auspicis de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). Però aquell pacte no va acabar amb les hostilitats, Kíev va patir successives derrotes a mans dels autoproclamats, que tenien el suport polític i militar de Moscou, i es va revisar un any més tard, en l'anomenat Minsk II. Però la guerra ha continuat, amb els fronts de trinxeres congelats.
L’ajuda del Kremlin
Les milícies d’aquests territoris a l’est del país porten lluitant contra l’exèrcit ucraïnès des del 2014 i depenen en gran mesura del suport rus. El Jorge, un espanyol que ha estat de voluntari al Donbass, assegura que “no haurien sobreviscut militarment sense l’ajuda russa, i econòmicament estarien en fallida”. Afegeix que les autoritats de la frontera “tenen l’ordre de fer els ulls grossos amb els camions que surten del Donbass carregats de ferro, mineral o altres productes directes als complexos industrials de Rostov del Don”, la ciutat russa més propera.
El trànsit comercial es veu afavorit per mesures com l’adopció del ruble o la “passaportització” dels ciutadans del Donbass, que facilita el trànsit de persones. Rússia també ha facilitat l’exportació de productes de les "repúbliques" des del novembre 2021, al·legant “motius humanitaris”. Moscou ha obert el seu mercat als productes del Donbass, després que la legislació penal i comptable adoptés estàndards russos. Tant la zona de Donetsk com la de Lugansk són importants conques mineres i amb nombroses factories, que concentren la major part del teixit industrial ucraïnès.
Des del 2019 Moscou ha estat donant la ciutadania russa a habitants de la regió. A més a més de facilitar el moviment de persones, és una manera de pressionar Ucraïna, així com un possible motiu per a una intervenció militar a la regió, justificant-se en “protegir ciutadans russos”. Segons explica l’expert en Europa Oriental Fabian Burkhardt, per obtenir el passaport de Rússia s’ha d’aconseguir abans el de les repúbliques autoproclamades, cosa que seria “una prova per veure quins ciutadans són lleials a les repúbliques populars”. S’estima que prop de 810.000 ciutadans del Donbass tenen passaport rus.
Les “repúbliques populars”, tal com s’anomenen, no funcionen com a tals. Utilitzen símbols i parafernàlia de l’època soviètica i, segons Burkhardt, “el seu sistema de govern no és senzill d’explicar, però la seva semblança amb el soviètic és més aviat folklòrica”. També Transnístria, un altre estat sense reconeixement. Avui dia només Ossètia del Sud reconeix la república de Donetsk. Al llarg de l’existència d’aquestes repúbliques s’han dut a terme nacionalitzacions d’empreses, tot i que el voluntari admet que “això es deu més a l’absència de capital i inversió que a una tendència socialista”. Recorda que els exemples més clars han sigut “algunes mines i supermercats (com Alcampo) que s'han negat a tributar” en els governs autoproclamats.
Tot i els nombrosos altos el foc, hi ha violacions puntuals contínuament per part dels dos bàndols i posicions de Donetsk i Lugansk acusen Kíev d’estar fent servir drons turcs per bombardejar posicions civils i d’estar violant els acords de pau de Minsk. Volodímir Zelenski, el president ucraïnès, defensa l’ús d’aquesta tecnologia assegurant que "Ucraïna només utilitza l'armament per protegir el seu territori i no viola cap acord".