La República Democràtica del Congo: a les portes d’una nova crisi

BarcelonaAlgú sap què passa a la República Democràtica del Congo? ¿Després de 20 anys de guerra (silenciada) pot empitjorar el conflicte? L’Escola de Cultura de Pau i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, treballem per visibilitzar aquest país davant els senyals d’alerta pel que fa a la seva evolució i pel que fa a les conclusions derivades del clima de militarització.

Tot i que la intensitat del conflicte s'ha reduït gradualment en les dues últimes dècades, a l'est del país persisteix la situació d’inestabilitat, que té les seves arrels en l’espoliació i la injustícia social viscuda des de l’opressió colonial i postcolonial i que s'agreuja quan es desencadena el cop d'estat dut a terme per Laurent Desiré Kabila el 1996 contra el dictador Mobutu Sese Seko, derrotat el 1997.

Una guerra regional

Posteriorment, el 1998, es va iniciar l’anomenada I Guerra Mundial Africana, on Burundi, Ruanda i Uganda, al costat de diversos grups armats, van intentar enderrocar Kabila, que va rebre el suport d’alguns països veïns, en una guerra que ha causat al voltant de cinc milions de víctimes mortals, almenys 200.000 dones han estat víctimes de la violència sexual, el desplaçament forçat de centenars de milers de persones i una crònica crisi humanitària.

Diversos acords de pau i la celebració d’eleccions no ha suposat la fi de la violència a causa del paper de Ruanda, la presència de faccions de grups i les Forces Democràtiques per l'Alliberació du Ruanda (FDLR), responsables del genocidi ruandès el 1994. Tots els actors armats han comès violacions i abusos i han utilitzat la violència sexual com a arma de guerra amb total impunitat.

L'espoliació dels recursos naturals ha contribuït a la perpetuació de la guerra a la RDC i a la presència de forces armades estrangeres. En aquest negoci han participat les forces armades, grups armats locals i estrangers, empreses locals, països veïns i multinacionals occidentals i asiàtiques, segons va apuntar l’ONU per primer cop l’abril del 2001.

Han passat 15 anys i bona part del sector de la mineria encara ignora les recomanacions per assegurar que tota la cadena de producció i distribució aplica mesures que garanteixin l'origen legítim dels minerals, ja que s’ha constatat que continua el contraban de recursos via Ruanda, on es blanquegen i s’etiqueten, segons l’ONU. A poc a poc, però, s’està començant a implementar la legislació nord-americana i està en marxa el procés legislatiu a la UE, tot i que la complexitat de la qüestió i la laxitud de la legislació fan témer que no es produirà la fi de l’espoliació.

A més, el país es troba immers en una creixent inestabilitat política derivada de la proximitat de la fi del segon mandat del president Kabila, i s'ha produït un augment de la violència política i la repressió de l'oposició. S’està convertint en una realitat l'incompliment del calendari electoral, que conduirà molt probablement a un retard en la celebració de les eleccions i la prolongació del mandat presidencial, que havia de culminar a finals del 2016. Aquesta qüestió pot contribuir a un nou cicle d’inestabilitat en aquest conflicte oblidat, on la nostra responsabilitat no és poca. Els minerals 3TG (coltan, tungstè i estany, per les seves inicials en anglès), l'or i el cobalt que hi ha als nostres mòbils i ordinadors són determinants per a la perpetuació de la lògica de l’economia política de guerra, a més de l’origen europeu de les armes presents al país.