El repte d'actualitzar una OTAN ressuscitada

Dossier El món es rearma Desplega

1

El món es rearma

2

Torna la guerra convencional: quines armes estan de moda?

3

El repte d'actualitzar una OTAN ressuscitada

4

L’autonomia estratègica europea

5

Europa com a protectorat atlantista

BarcelonaMentre la guerra continua martiritzant Ucraïna i desestabilitzant –en gairebé tots els sentits– Europa i el món, Madrid serà escenari aquesta setmana d’una de les cimeres de l’OTAN més crucials de les últimes dècades. El mateix secretari general de l’Aliança, el noruec Jens Stoltenberg, la definia fa uns dies com a “històrica”. Probablement no exagera. L’organisme, que ha ressuscitat després que Vladímir Putin ordenés envair els seus veïns ucraïnesos ara fa quatre mesos i fes despertar l’oblidat fantasma d’una gran guerra al Vell Continent, té la delicada missió de redefinir la seva estratègia i consolidar les bases per als pròxims deu anys. Bàsicament s’enfronta al gran repte d’adaptar-se a un nou horitzó global que ha mutat de manera abrupta durant els últims mesos. Evidentment, la trobada serà tant o més important des d’un punt de vista simbòlic. Ni el mateix Stoltenberg dissimula que la cimera ha de ser una demostració de “força i unitat” davant una Rússia desbocada. I també davant la Xina, la gran preocupació a llarg termini dels Estats Units i, per tant, de l’OTAN. 

De la mort cerebral a renéixer

Va ser el novembre del 2019 quan el president francès, Emmanual Macron, va assegurar que l’OTAN estava “en mort cerebral”. No és cap secret que abans de l’inici de la invasió russa contra Ucraïna, l’Aliança Atlàntica vivia el moment més delicat de la seva història. L’estrepitosa retirada de l’Afganistan –amb la consegüent arribada dels talibans al poder–, els quatre anys de l’America first de Donald Trump –fatídics per a la cooperació– o les queixes públiques d’alguns mandataris europeus, com Macron, sobre la falta de coordinació entre els aliats i la necessitat d’una Europa amb més autonomia estratègica, havien deixat l’organisme en una posició que fregava la irrellevància. Però, ves per on, l’ofensiva de Putin contra Ucraïna –oficialment com a conseqüència de l’acostament de Kíiv a l’OTAN– ha fet ressuscitar l’Aliança.

Que tant Finlàndia com Suècia hagin trencat la seva històrica neutralitat i hagin sol·licitat l’adhesió a l’organisme és, segurament, la mostra més representativa del canvi de reputació que ha patit l’OTAN en només unes setmanes. El suport entre la població europea també s’ha fet notar: de mitjana, la simpatia dels països europeus envers l’Aliança ha crescut en cinc punts. A Espanya, per exemple, el 83% dels ciutadans s’hi mostren a favor. 

La guerra al centre

Si l’OTAN ha ressorgit és perquè el context de guerra a Occident també ha ressorgit. Durant anys, s’havia assumit que l’esclat d’un conflicte a gran escala en territori europeu era totalment inimaginable. Però la guerra torna a estar al centre i en la cimera de Madrid l’Aliança voldrà emfatitzar la necessitat d’estar preparats per aquest nou –o vell– escenari. En els últims mesos hem viscut un procés de rearmament exprés, especialment a Europa –tan anhelat des de Washington–, en què tots els membres de la Unió Europea s’han compromès a “incrementar substancialment” la despesa en defensa.

"La invasió d'Ucraïna ha canviat la seguretat d'Europa. M'agradaria gastar els diners dels impostos dels suecs en escoles, hospitals, pensions..., però desafortunadament haurem de gastar més diners en defensa”, es justificava a principis de març la primera ministra de Suècia, Magdalena Andersson. El canvi en la percepció de les amenaces ha sigut tan gran que en les últimes setmanes ens hem acostumat a escoltar declaracions oficials que parlen d’un risc real de confrontació nuclear. 

La Xina, el gran repte

L’estratègia de les últimes dècades de l’OTAN s’ha basat en una còmoda premissa: l’hegemonia dels Estats Units, i per tant també de l’Aliança, al món. Però el paisatge geopolític porta anys encaminant-se cap a un planeta multipolar on Washington està condemnat a perdre espais de poder i on tot allò que passi a l’Àsia i al Pacífic s’augura clau. La Xina ja fa temps que s’ha consolidat com a candidata a usurpar als EUA el títol de primera potència mundial en un futur no gaire llunyà. L’Índia, potència econòmica i nuclear, també reivindica el seu espai, i el rol de Moscou –especialment la seva cooperació amb Pequín– continuarà sent rellevant. Serà interessant, per exemple, observar quin joc d’aliances configuren els BRICS (la Xina, Rússia, el Brasil, l’Índia i Sud-àfrica) i en què tradueixen una influència creixent –especialment xinesa– en regions de futur com l’Àsia, l’Amèrica Llatina o l’Àfrica.

Malgrat que a la cimera de Madrid les paraules més repetides seran Ucraïna i Rússia, la Xina és, sense cap mena de dubte, la gran prioritat per a l’Aliança. A ulls d’Occident, una de les grans amenaces és que Pequín superi aviat Washington com a primera potència tecnològica. Seria un moviment decisiu, tenint en compte que les noves tecnologies estan canviant –i ho faran encara més– la naturalesa de la pau, els conflictes i les crisis. 

Adaptar-se als ciberatacs

Malgrat que a Ucraïna hem vist, sobretot, una forma de guerra d’allò més convencional –amb ofensives terrestres i molt arsenal tradicional–, la tendència no va cap aquí. La majoria d’experts porten temps advertint que el ciberespai serà el gran camp de batalla del futur. Ja ho hem vist, de fet: els governs saben que, a través d’un ciberatac, es pot desestabilitzar la seguretat nacional d’un país, la seva economia o la seva política. Adaptar-se i protegir-se davant aquestes agressions serà un dels temes destacats que l’OTAN debatrà aquesta setmana a Madrid, i també abordar els nous escenaris que s’obren arran de la innovació armamentística, on la intel·ligència artificial serà determinant.

L’article 5 de l’Aliança diu que “un atac armat contra un [dels aliats] que tingui lloc a Europa o a l'Amèrica del Nord serà considerat un atac dirigit contra tots [els aliats]”. Si la forma de la guerra canvia, malgrat que és poc probable que els mètodes convencionals desapareguin del tot, l’OTAN haurà de revisar què és exactament un atac. És a dir, ¿l’Aliança hauria d’aplicar l’article 5 si, posem per cas, un dels aliats pateix un ciberatac que paralitza la seva economia?