Reprimits pel Marroc, els rifenys fugen en pasteres

Al-Hoceima (Marroc)"Mohamed VI, quan marxis tanca la porta", diu somrient davant la càmera del seu telèfon mòbil un jove del Rif, la regió amaziga del nord del Marroc, que fuig en una llanxa des de les platges d’Al-Hoceima amb un grup d’amics per arribar a les costes espanyoles. Hi ha tants vídeos com aquest que corren per Facebook i YouTube que el govern del Marroc ha amenaçat aquesta setmana de processar els seus autors.

Encara que el focus mediàtic està sobre els migrants subsaharians, els marroquins ja són la primera nacionalitat entre els clandestins que creuen l’estret de Gibraltar i el mar d’Alborán: aproximadament un 20% des 31.822 migrants que han arribat per mar a Espanya aquest any, segons l’ACNUR. Les xifres s’han multiplicat per quatre des de l’estiu passat.

Les causes són múltiples, però n’hi ha tres que destaquen: l’atur, la repressió amb què el 'makhzen' (l’aparell de l’estat) està ofegant el moviment popular del Rif i el servei militar obligatori que el rei Mohamed VI va restablir per sorpresa fa unes setmanes.

Sense futur

"Aquí no hi ha res, ni futur ni esperança. No hi ha feina, ni escola, ni sembla que les coses puguin millorar", explica el Mohamed, un jove de 20 anys que s’ha passat quatre mesos amagat al poble dels seus pares. Estava en cerca i captura per haver participat a les protestes de l’any passat. La llista de greuges del jove és llarga: els seus germans petits van a escola, però la mestra molts dies ni es presenta a classe, i la universitat més pròxima està tan lluny que el seu pare, pescador, no es pot permetre les despeses de transport ni el lloguer d’una habitació; tampoc troba feina. Però el pitjor és que no es vol deixar veure gaire per por que la policia el detingui: tot just s’ha decidit a tornar a casa ara que un familiar que té contactes al ministeri de l’Interior li ha dit que el seu expedient està arxivat. Però no se’n refia.

Mohamed VI, que ha volgut desacreditar el moviment acusant-lo de separatisme i d’estar finançat des de l’estranger, ha intentat calmar els ànims amb una política de reconciliació que ha portat promeses de desenvolupament del país i ha respost a les protestes del Hiraq carregant la responsabilitat sobre els partits i els ministres del govern, alguns dels quals ha fet dimitir. Però el malestar continua, perquè l’atur duplica la mitjana del país i les zones muntanyoses segueixen aïllades i amb una sanitat i una educació encara més precàries que a la resta del Marroc.

Estat de setge

La regió continua en estat de setge i la presència militar i policial és ben visible a tota la ciutat, amb campaments de l’exèrcit i agents a la plaça Saha, que fa dos anys era el lloc de trobada dels manifestants. "Ara no deixen que es reuneixin ni cinc persones", explica el jove. La protesta de diumenge passat a Nador per exigir la llibertat dels presoners polítics també va ser dissolta ràpidament per la policia. No és casualitat que l’emigració al Rif es disparés l’estiu del 2017, després que el líder del moviment, Nasser Zefzani, va ser detingut amb la resta de la direcció. Més de vuit-cents rifenys (entre ells 158 menors) han sigut jutjats per participar a les protestes, que van ser majoritàriament pacífiques, i 400 han sigut condemnats.

Els activistes més veterans alerten que el règim també utilitza l’emigració com una vàlvula d’escapament de les tensions socials. "Abans les platges estaven molt vigilades. Ara entre uns quants amics paguen una barca i marxen sense que ningú els aturi; n’hi ha prou de pagar un suborn al guàrdia de torn", al·lega un jove llicenciat en dret que demana l’anonimat per por a la repressió. "No és casualitat que l’augment de l’emigració coincideixi amb les protestes: ja va passar el mateix els anys 80 i 90. La policia es concentra a atrapar els subsaharians per demostrar a la UE que estan fent la feina de gendarme de les seves fronteres, però al règim ja li va bé que els joves marxin". A les xarxes socials circula un pòster amb la imatge d’una de les manifestacions massives d’Al-Hoceima al costat d’una altra d’una pastera plena a vessar: l’ahir i l’avui.

El restabliment del servei militar obligatori, amb una durada d'un any tant per als nois com per a les noies, està empenyent més joves a marxar. "Es pensen que així controlaran els joves perquè no hi hagi més manifestacions: si fas el servei et converteixes en militar a la reserva i si t’enxampen en una manifestació et jutgen per la llei militar, de manera que la condemna és molt pitjor. Jo m’estimo més emigrar en una pastera que fer el servei", diu un jove estudiant de dret de Nador que també demana no ser identificat.

Els joves no són els únics que volen marxar. Un company de Zafzani que està en cerca i captura i viu amagat en un petit poble de l’interior reconeix que també està buscant la manera d’emigrar. "Tots volem marxar, ara hem perdut l’esperança que les coses puguin canviar, perquè la repressió ho ha esclafat tot. Les denúncies de violacions i tortures a les presons són constants. La gent té por i sabem que els govern de França i d’Espanya no ens ajudaran perquè tenen interessos amb el Marroc. Estem amenaçats i intimidats i volem fugir per fer-nos una vida millor. Si a mi m'atrapen em torturaran i em portaran a una presó lluny de casa. I no pateixo per mi, sinó per la meva família. Jo també, si tinc l'oportunitat, marxaré. Estic tip d'estar amagat", resumeix.

En els vídeos que comparteixen els joves rifenys l’emigració es mostra com un pas cap a la llibertat: "La llibertat és un dret humà: ¿on és la nostra llibertat?" "Volem morir amb dignitat abans que viure humiliats", "la salut és un dret humà" criden 11 activistes des d’una llanxa en un vídeo difós la setmana passada que s’ha fet viral. Tots són lemes que es cridaven en les protestes. Tres dels joves havien estat alliberats amb l’amnistia que va decretar Mohamed VI el 21 d’agost.

Però la cara fosca només es veu als vídeos que es graven a l’altre costat de la frontera. El 3 de setembre uns pescadors andalusos van topar a alta mar amb un adolescent que anava en una barqueta de joguina, deshidratat i totalment desorientat, que remava amb els braços enmig del no-res. El pescador l’enfoca amb el mòbil i li pregunta si hi ha més nàufrags: "¿Dónde están tus amigos? Esto es una lástima, hombre, es un crío. Te vamos a coger, ¿vale?"