Repressió a Turquia
Des de l’intent de cop d’estat del juliol, s’han clausurat 185 mitjans de comunicació a Turquia, més d’un centenar de periodistes han sigut empresonats i 2.000 més han sigut víctimes d’assetjament, amenaces de mort i agressions físiques promogudes a través de “linxaments a les xarxes socials”, segons denuncia l’International Press Institute. Dilluns la policia turca va detenir Murat Sabuncu, editor en cap del Cumhuriyet, el diari secular més antic i veu de l’oposició contra Recep Tayyip Erdogan, i una desena de periodistes més. Els van arrestar a casa seva i, entre els càrrecs que els imputen, hi ha “col·laboració amb el terrorisme”. L’endemà el diari va sortir amb un “No ens rendirem” a la portada. Però la pressió política i financera està ofegant la capçalera.
“Ja no hi ha democràcia” a Turquia, es lamentava aquest estiu, des de l’anonimat, un dels periodistes assenyalats per Erdogan que ha hagut d’optar per l’exili. El problema és que per a Europa “l’estabilitat és més important que la democràcia”, afegia. Dimarts, la UE va enviar una “missió diplomàtica” a la seu del Cumhuriyet i l’endemà la cancellera alemanya, Angela Merkel, va dir que tenia “grans dubtes” que les actuacions “compleixin amb l’estat de dret”. Segons el president de l’Eurocambra, Martin Schulz, les últimes detencions traspassen “una línia vermella”. “En matèria de llibertat de premsa, aquí és el poble qui decideix on és la línia vermella”, li contestava el primer ministre turc, Binali Yidirim.
Can Dündar, antic editor en cap del Cumhumriyet, denunciava fa poc al Parlament Europeu que Turquia s’ha convertit en una gran presó per als periodistes i demanava una intervenció política de la UE per enviar “un senyal clar a Erdogan”. Però, més enllà de gestos i declaracions de condemna, no hi ha hagut cap missatge al president turc. És com si a Ankara i a Brussel·les ja donessin per fet i acceptat que cada cop estan més lluny els uns dels altres. I la UE -incapaç d’atacar problemes més pròxims, com les violacions de la llibertat d’expressió a Hongria, on també ha tancat el principal diari opositor del país- està cada cop més debilitada per donar lliçons de respecte pels drets civils i més a algú a qui dóna diners perquè li controli el flux de refugiats que arriba a Grècia.
Una estructura de poder
La nova normalitat turca des del juliol (i, per ser més precisos, des de les protestes del Parc Gezi el 2013) és la repressió: l’estat d’emergència, l’empresonament de funcionaris, oficials, jutges i professors, la presa de control dels negocis de suposats membres del complot i l’eliminació de la llibertat d’expressió. Human Rights Watch ha denunciat tortures en els centres de detenció i Erdogan ha posat sobre la taula la possibilitat de reinstaurar la pena de mort, abolida formalment el 2004 com a part de la negociació per entrar a la UE. El president turc ha bastit una estructura de poder al seu voltant que no només debilita els drets civils i persegueix l’oposició política sinó que també ha purgat i bandejat l’exèrcit per enfortir la policia i convertir-la -segons denuncien alguns analistes- en una mena de “força paramilitar al servei de la protecció del règim”.
“Hi ha un gran núvol de por que ho cobreix tot”, explica un periodista turc. “La gent té por de tot: de parlar, d’anar als llocs, i això l’únic que fa és enfortir la idea que es necessita un líder fort”, enfortir Erdogan i el seu discurs identitari, conspiratiu i intimidatori.
