Almenys 250 manifestants morts i més de 6.000 ferits en les protestes a l'Iraq

BarcelonaEn les protestes antigovernamentals que, des de l’1 d’octubre, sacsegen l’Iraq hi ha dos missatges. Un, el dels manifestants: majoritàriament joves que denuncien la corrupció enquistada a la política, les elevades taxes d’atur, la precarietat dels serveis bàsics i un sistema polític sectari que no els representa. En definitiva, la falta de futur. “Volem la caiguda del règim”, repeteixen. L’altre missatge és el del règim. El govern del primer ministre Adel Abdul Mahdi, desconcertat per les grans mobilitzacions que s’estenen en diversos punts del país, ha fet arribar una directriu molt clara a la policia i a l’exèrcit iraquià: “Utilitzeu totes les mesures disponibles per acabar amb les protestes”.

El xoc d’aquests dos missatges està deixant un bany de sang. Els manifestants no s’arronsen i continuen sortint al carrer, malgrat que les autoritats reprimeixen cada cop amb més duresa i brutalitat les protestes.

Ahir les Nacions Unides van enviar un toc d’atenció a Bagdad. “Expressem la nostra absoluta consternació per l’ús excessiu de la força i la violència de les forces de seguretat iraquianes contra els manifestants. [...] És incomprensible i dolorós que s’estigui responent d’aquesta manera tan brutal contra els iraquians que simplement volen exercir el seu dret a la llibertat d’expressió”, denunciava l’organització en un comunicat.

I hi havia raons de sobres: l’últim balanç oficial parla d’almenys 250 manifestants morts, la majoria per foc real dels militars. El nombre de ferits, que fa dues setmanes superava els 6.000, ara ja és impossible de concretar. També el de detinguts.

Però les imatges que arriben des del terreny –enregistrades pels mateixos manifestants, que les comparteixen per les xarxes socials per no caure en l’oblit– són més dures que qualsevol xifra. Diversos vídeos mostren aquests dies joves morts per projectils de gas lacrimogen disparats per la policia. El projectil aconsegueix travessar-los el crani o el cos, i el gas continua sortint del cadàver minuts després de l’impacte.

L’organització Human Rights Watch ha presentat diversos informes en què lamenta haver recollit diverses proves gràfiques que evidencien que les autoritats no s’ho pensen dos cops a l’hora de disparar munició real contra les multituds. La llista d’abusos no acaba aquí: canons d’aigua a pressió directament contra manifestants, tortures als detinguts i furgons policials dirigint-se contra les protestes i atropellant persones.

Un dels pocs periodistes que estan cobrint la situació, el corresponsal a Bagdad del Washington Post, Mustafa Salim, assegurava en un tuit que, tot i que havia cobert, des del 2014, totes les operacions militars contra l’Estat Islàmic, mai havia vist una quantitat de tirotejos com la d’aquests dies. Però, des de l’inici de la revolta, el govern intenta silenciar periodistes com ell.

I també internet, que sovint té l’accés bloquejat per evitar que els iraquians puguin organitzar-se i, sobretot, compartir per les xarxes socials imatges de la repressió desbocada. La capital, Bagdad, viu ara en toc de queda “mentre tot continuï igual”: des de la mitjanit fins a les sis de la matinada.

El ‘Bella ciao’ iraquià

Malgrat tot, la mobilització encara té molta força, i sembla que va per llarg. Bagdad i altres ciutats, com Karbala, han sigut inundades pels clams contraris al govern aquesta setmana.

A més, els joves iraquians, que acostumen a encapçalar les mobilitzacions, han trobat un nou himne: una versió iraquiana del Bella ciao, la cançó partisana utilitzada durant la Segona Guerra Mundial contra l’ocupació nazi i que s’ha popularitzat ara a partir de la sèrie de televisió La casa de papel.