Relats de la travessia pel desert cap a Europa

Lampedusa / BarcelonaL' Emmanuel encara porta la roba molla. És de matinada al port de Lampedusa i, com ell, un centenar de migrants i refugiats acaben de ser rescatats de l'enèsim naufragi al mar Mediterrani. El jove, originari de Guinea Bissau, no es treu del cap el desert. La travessia pel desert del nord del Níger, que havia superat un mes abans, abans d'arribar a Líbia, i abans de jugar-se la vida al mar. “Al desert he vist morir amics meus. Vam haver de deixar-los enrere per continuar”, diu amb cert penediment. Explica que les màfies els van abandonar a la sorra, que no tenien ni aigua ni menjar, i que alguns companys van morir abans que els salvessin. El seu relat sembla voler recordar que el mar no era –ni és– l’única frontera mortífera en el camí migratori cap a Europa.

I és que malgrat que el focus mediàtic s’ha centrat en el trajecte pel Mediterrani –on setmana rere setmana es repeteixen els naufragis–, el recorregut pel desert nigerí, el pas previ per als migrants subsaharians abans d’arribar a la costa de Líbia, és igual d’inhumà. Els qui sobreviuen, com l’Emmanuel, ho fan després d’enfrontar-se a unes condicions cruels que, sovint, queden silenciades. Els qui perden la vida incrementen el gruix de morts oblidades.

Sense dades

La immensitat del desert, la manca d’un organisme que se’n preocupi i la rapidesa amb què els cossos queden engolits per la sorra són els principals motius que expliquen la falta de dades. L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), però, creu que les morts a les dunes ja podrien superar les vides que cada any s'enduu el Mediterrani. O, si més no, igualar-les: des del 2013, unes 16.000 persones. Com en el trajecte marítim, però, molts dels cadàvers es compten a partir del testimoni dels supervivents.

El dia que Mohamed, un guineà de 17 anys, va ser abandonat pels contrabandistes que l’havien de transportar fins a Líbia, en va comptar almenys set. D’ulls vius i rostre de criatura, explica que viatjaven amb ell unes 35 persones, totes amuntegades a la part del darrere d’una 'pickup' –el tipus de totterreny que les màfies solen utilitzar per transportar els immigrants–. “De sobte, el conductor ens va dir que havíem de baixar, que el vehicle s’havia espatllat i que calia reparar-lo. Al cap d’una estona va marxar i ens va abandonar enmig del no-res”. Possiblement, els enganyava. Quan els membres de la màfia veuen perillar el trajecte, és a dir, quan creuen que les forces de seguretat que controlen la zona els poden detectar i detenir per tràfic il·legal de persones, obliguen a baixar els immigrants i fugen. En els últims mesos, les subvencions de la Unió Europea per augmentar aquest control i tallar d’arrel la immigració ha intensificat aquests episodis. En altres ocasions, el conductor, un cop començat el trajecte, exigeix als viatgers més diners dels acordats. Si no paguen -molts d’ells ja no tenen més estalvis-, els fan baixar. També poden baixar, o més ben dit caure, si es queden adormits durant el trajecte. Tots ells saben perfectament que, si això passa, el conductor no s’atura.

Sense aigua ni menjar, i a mercè d’unes temperatures extremes –durant el dia la calor ronda els 55 graus i a la nit el fred pot ser intens–, estan condemnats a morir si no són rescatats abans per les organitzacions o la policia que patrulla la zona. “Vam estar vuit dies abandonats. El sol cremava com el foc, però la nit era pitjor perquè teníem molt de fred i això ens feia sentir més dèbils. Quan ens van rescatar molts de nosaltres dormíem, i ens tiraven aigua a la cara per saber si estàvem vius o morts”, relata Mohamed, que, com tants altres, va haver de fugir de casa seva per sobreviure. Els seus pares van morir fa quatre anys i ell, el més gran de set germans, havia de guanyar diners. “Ens vam quedar sols, ningú ens ajudava i molts dies no podíem menjar”, relata ara.

Ismael, un noi de Costa d’Ivori de 24 anys, també va emprendre el camí cap a sòl europeu per sobreviure. Fugia de la persecució. “Em van acusar de robatori, a mi i a un amic meu; a ell el van matar, jo vaig poder escapar”, lamenta. També des de l’illa italiana de Lampedusa, on va arribar després de creuar el Mediterrani, recorda amb especial desassossec el pas pel Níger. “És molt dur. Imagina't caminar pel desert i trobar-te cadàvers de persones com tu”. Dubta quan se li pregunta pel nombre de cossos i es limita a dir que n’hi havia “molts”. Tampoc ha pogut oblidar els dies sense aigua. La deshidratació, causa principal de les morts, és una amenaça constant. De fet, molts d’aquests immigrants, en plena desesperació per evitar morir de set, arriben a beure’s la seva pròpia orina, la sang, i fins i tot l’àcid de la bateria dels vehicles.

L’altra gran odissea

És a Agadez on comença el seu periple pel desert. Aquesta ciutat del Níger, antiga ruta de caravanes i camells i porta d’entrada al desert del Sàhara, s’ha convertit en punt clau de la ruta dels immigrants i refugiats subsaharians cap a Europa. De fet, segons l'OIM, entre el 70 i el 90% dels immigrants que fan cap a Europa hi han passat abans. Fins a Agadez arriben, normalment, en autobusos atapeïts, i esperen la crida dels traficants -que marcarà l’inici de la travessia- en una espècie de guetos precaris on són agrupats per ètnia o per país de procedència. El trajecte fins a la costa de Líbia és d’uns 3.500 quilòmetres i el preu per persona sol rondar els 150-300 euros.

“Sabem que s’aprofiten de la nostra situació. Però què hi podem fer?”, es pregunta, sense esperar resposta, Ismael. El seu testimoni, igual que el d’Emmanuel o el de Mohamed, mostra que, malgrat tot, el malson no s'acaba aquí. Després de superar el desert els esperava Líbia, un estat fallit des de la mort del dictador Moammar al-Gaddafi, on són extorsionats, segrestats o torturats per grups armats i xarxes de contrabandistes. Tots tres van haver de suportar-ho. Després els esperava, ara sí, el mar.