La guerra a Ucraïna ha accelerat l’erosió de la ja contradictòria relació entre la Xina i la Unió Europea. Des del 2019, Brussel·les considera el gegant asiàtic no només com un “competidor econòmic” sinó també com un “rival sistèmic” que promou un ordre global alternatiu. Però aquest ordre alternatiu també està evolucionant al ritme dels canvis que viuen la Xina i el món. Després del 2001, amb la seva entrada a l’Organització Mundial del Comerç, la Xina es converteix en l’actor clau que “defineix la globalització, i ara també és qui definirà la desglobalització”, assegurava dijous Belén Romana, consellera del Santander, en unes jornades de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP).
El comerç bilateral entre la Unió Europea i la Xina suposa més de 1.500 milions d’euros al dia. I aquesta dependència mútua seguirà, fins i tot si la Xina “es tanca al món”, com assegura l’economista Alicia García Herrero. “No només les seves fronteres, també la seva mentalitat s’està tancant”, precisa aquesta experta de Natixis i del centre Bruegel, instal·lada des de fa temps al continent asiàtic.
Inversions i governança
La dualitat de les relacions entre Pequín i Brussel·les ha oscil·lat durant anys entre la captura d’inversions bilaterals i la necessitat de mantenir la Xina compromesa amb la governança global. Però ja fa temps que aquest equilibri impossible ha començat a trencar-se. La preocupació per la situació dels drets humans a la Xina ha tornat a la taula de negociació europea, d’on va estar desterrada durant més d’una dècada, sacrificada en favor d’unes inversions financeres que han multiplicat la capacitat d’influència econòmica, política i cultural xinesa arreu de la Unió Europea.
Però estem entrant en un escenari de transformació de la globalització, en part per l’evolució del concepte de seguretat i la irrupció de la tecnologia. La geopolítica s’ha imposat, i la guerra d’Ucraïna s’ha convertit en el front bèl·lic que accelera molts d’aquests canvis. En un moment d’incertesa global, la prioritat per a Xi Jinping és l’estabilitat del seu sistema. A pocs mesos del XX Congrés del Partit Comunista, on el president xinès té previst donar un últim cop de força que consolidi encara més el seu poder, les turbulències –incloses aquelles causades per un aliat de conveniència com Vladímir Putin– són un problema.
El model xinès de “legitimació pels resultats” també té crisis internes, i l’últim que vol Xi en aquests moments són tensions socials que amenacin la consolidació del seu poder personal. “Ara tenim una Xina que es protegeix, però no ho fa en solitari –explicava Alicia García Herrero divendres a la UIMP–. La Xina es protegeix amb el Sud Global perquè creu que Occident no li permetrà créixer i busca aliats”.
Des de la distància i la necessitat, la Unió Europea també ha anat readaptant l’agenda d’aquesta contradictòria relació bilateral. Ningú a Brussel·les espera una millora en les interdependències amb Pequín abans del congrés del Partit Comunista de la tardor. Fins i tot després d’això, el camí per resoldre la llista de problemes creixents entre les dues potències tampoc no està gens clar. Però si una cosa tenen en comú la Xina i la Unió Europea és que totes dues volen que la guerra a Ucraïna acabi com més aviat millor.
