Reinventant Cuba

BarcelonaPassada l’eufòria de la primera impressió pel desbloqueig de les relacions amb els Estats Units, Cuba observa el mirall de la realitat i neda entre el desànim i la impassivitat, amb la consciència que serà un procés complicat i lent. Però ja sigui per aquest desgel amb els potents veïns del nord o per la imparable biologia que persegueix els germans Castro, més que mai Cuba comença a repensar el seu futur. El postcastrisme. “La mort física dels Castro serà la mort de la Revolució”, diu la bloguera Regina Coyula, de bressol castrista i dissident de nova fornada, que ha passat per Catalunya convidada per participar en les jornades Pensar Cuba avui, a la Universitat de Barcelona. Coyula dialoga amb Lia Villares, activista cultural i bloguera destacada d’una generació més jove, que es mira amb certa distància l’actual situació política a l’illa. “Els Estats Units no ens portaran la democràcia ni seran els nostres salvadors”, afirma.

Però qui pot portar la batuta en la transició? Hi ha coincidència que el “relleu” es conduirà des de dins i de manera pacífica perquè la dissidència cubana “va rebutjar fa molts anys qualsevol acció violenta”, explica Coyula, que no veu descabellat que el castrisme s’autoreinventi quan faltin els dos germans, de la mateixa manera que ho va fer el comunisme soviètic. El Gorbatxov cubà més ben situat en aquesta cursa virtual de trànsit a la democràcia és Miguel Díaz Canel, nascut després de la Revolució i aliè a l’exèrcit.

Sigui qui sigui el protagonista del postcastrisme, les dues dissidents no tenen cap dubte que el més difícil serà lluitar contra “un país infiltrat per la corrupció institucionalitzada”, tolerada pel mateix govern per assegurar-se una xarxa clientelista fidel -expliquen- que creu que ser corrupte és “normal” i fins i tot la manera lògica de tenir un sobresou.

Villares ha aprofitat el viatge a Europa per recollir el premi Václav Havel a l’Oslo Freedom Forum en nom del grafiter Danilo Maldonado, El Sexto, a la presó des de fa cinc mesos per “desacatament” en intentar fer una performance amb dos porcs que va batejar com a Fidel i Raúl. La jove és la veu d’aquesta generació entre els 20 i els 30 anys que ha trobat en la tecnologia una gran plataforma per denunciar la falta de llibertat a l’illa. No és fàcil, com explica Villares, a qui el règim tolera el seu blog Habanemia.

La xarxa a Cuba és, en paraules de l’activista, “un internet sense internet, que funciona amb un DVD, un paquet web”. Així que l’accés lliure no és tal, i els internautes han d’anar a les ambaixades txeca i sueca i a l’Oficina d’Interessos Comercials dels Estats Units, i els seus missatges tenen més repercussió a l’estranger que no pas a l’interior. En certa manera, el règim ha acabat creant certes categories entre els dissidents, segons afirmen aquestes dues activistes, dividits entre els que “no toquen”, com la famosa bloguera Yoani Sánchez -que després de ser castigada i silenciada ara manté un blog obert crític amb el castrisme-, i els que són perseguits. Com El Sexto o Tania Bruguera o el líder del moviment Estado de SATS, Antonio Rodiles, segons enumeren. Per a Villares, aquest tractament desigual entre els que aixequen la veu contra el castrisme també té un component buscat d’induir a la divisió de la dissidència: “Volen que pensem i desconfiem. Per exemple, si a la Yoani la deixen fer, deu ser perquè no és tan crítica o fa alguna cosa que no sabem”. Són “mètodes del KGB soviètic”, apunta Elena V. Molina, que va deixar l’illa per instal·lar-se a Barcelona fa tres anys i ha organitzat les jornades a la UB.

Molina és d’una generació que va viure la crisi dels anys 90 -quan la fugida massiva dels balsers - sent una “nena mal nodrida perquè no hi havia menjar”. Ella va decidir deixar l’illa. “Vaig ser la primera dels meus amics a marxar i ara ja no me n’hi queda cap: tots han fet el mateix”, subratlla. La immigració -“Sempre té rerefons polític i ideològic”, matisa Coyuga- no és un fenomen nou, i aquesta bloguera fa riure les seves companyes quan il·lustra la conversa dient: “Jo ja tinc més amics a Facebook que a l’Havana”.