Una reina perduda a l’estació

El 1887 no va ser un any com els altres a l’Imperi Britànic. Feia 50 anys que la reina Victòria regnava i mig món es disposava a celebrar-ho. No tothom d’aquest mig món ho celebrava voluntàriament, ja que els britànics havien anat eixamplant el seu imperi sense demanar permís als habitants de les terres conquerides, esclar. La reina Victòria tampoc semblava tenir gaires ganes de celebrar-ho i més d’un cop va quedar-se adormida en plenes festes, però l’Imperi, que sabia que era una bona oportunitat per demostrar al planeta de quina pasta estaven fets els britànics, no va estar-se de res. Algunes ciutats, rius o cims van ser rebatejats amb el nom de la reina, milers de bustos amb el seu rostre es van enviar a tots els continents i en algunes ciutats es van fer grans obres per demostrar als ciutadans com era de bona la reina.

Una catedral sense sants

A Bombai, una de les ciutats més importants de l’Índia i gran port de la costa oest, es va decidir aixecar una nova estació de tren just al mig de la península on s’alça la ciutat per tenir-la ben connectada amb el port, no gaire llunyà. Va ser una obra faraònica que, evidentment, va ser batejada amb el nom d’Estació Reina Victòria. El projecte es va encarregar a un arquitecte anomenat Frederick William Stevens, que, seguint la moda de l’època, va apostar per un estil neogòtic amb regust italià que va sorprendre els hindús, que ja estaven acostumats a l’arquitectura europea, però no pas a un edifici com aquell. El projecte era tan gran que no van ser a temps d’inaugurar-lo l’any del jubileu. En total, es van necessitar 10 anys per crear una estació que es va posar en funcionament el 1888 i que tenia un aspecte més similar a una catedral que no pas a una estació. Era un edifici gegant amb sales inspirades en el gòtic italià del segle XIV, com la Sala dels Estels, coberta per un sostre que imita un cel blau preciós. En algunes de les ales laterals de l’edifici els directors de les companyies de tren britànics hi van ser immortalitzats en estàtues, com si fossin sants. Des de les altures les gàrgoles ho presideixen tot, i si mires enlaire des de la nau central pots pensar, per un moment, que ets en un duomo italià.

Un videoclip a l’andana

L’estació de seguida es va convertir en un dels símbols de la ciutat, i avui en dia es creu que aquest és el segon edifici més fotografiat de l’Índia, per darrere del Taj Mahal. Milers de turistes es barregen amb els passatgers d’una estació que mou milions de persones cada any, que caminen pels passadissos on els productors de Bollywood, buscant escenaris que semblin europeus, hi han rodat molts films. Slumdog Millionaire va rodar aquí moltes escenes, incloent-hi el ball cantant Jai Ho a les andanes. Aquesta anècdota causa encara maldecaps quan algú vol imitar el ball en hora punta, fet que ha provocat baralles amb la gent que no vol perdre el tren.

Canvi de nom

Però l’estació ja no porta el nom de la reina. Quan, després de la Segona Guerra Mundial, la bandera britànica va marxar de Bombai tot va canviar, ja que el nom no encaixava amb el nou estat independent. Finalment, el març del 1996 es va rebatejar l’estació amb el nom de Chhatrapati Shivaji, el fundador de l’Imperi Maratha. L’edifici era tan imponent que l’Ajuntament va considerar oportú que seguís portant el nom d’un gran monarca. Més tard, ja durant els anys 50 i 60, el govern de l’Índia va anar apartant els símbols i les estàtues que recordaven aquell passat de poder dels britànics. El 1956 les estàtues que no formaven part de l’estructura de l’edifici de l’estació, com aquelles al mig dels halls o davant de l’entrada principal, van ser retirades. Una d’aquestes és l’estàtua de la reina Victòria, que va ser portada primer a un zoo i després a un magatzem. El problema ha arribat fa poc, quan en fer un inventari s’ha descobert que l’estàtua s’ha perdut. I com que l’edifici va ser declarat patrimoni universal segons la Unesco, una obra d’art està perduda des de fa dècades. Ningú sap on para la reina.