La reina que només va plorar un dia

LondresLa petita Lilibeth va néixer el 1926. La futura Elisabet II no ho va fer fins al 1936, el conegut a la història britànica com l'Any dels Tres Reis. Llavors, la vida d'aquella noia, i la dels quatre fills que amb el temps tindria, va canviar per sempre. La mort el gener d'aquell 1936 de Jordi V, l’avi, seguida de l'abdicació onze mesos després del primogènit i hereu natural, David, l’oncle de Lilibeth, Eduard VIII durant el seu curt regnat, va col·locar-la en la línia de successió directa al tron, després que el pare, Albert (el tartamut d’El discurs del rei'), fos coronat.

Eduard VIII va preferir la companyia de la milionària divorciada nord-americana Wallis Simpson a les obligacions familiars, més aviat feixugues, com la dimissió familiar d'Enric i Meghan Markle demostrarien quasi noranta anys després. Eduard VIII volia casar-se amb Wallis Simpson però el govern s’hi va oposar per por d’una caiguda de popularitat de la monarquia. Amb la renúncia, Eduard defugia els deures de la sang; sang que, sigui dit de passada, apareixia embrutida per simpaties nazis i amistat amb Adolf Hitler.

En aquest punt, la història oficial –abdicació per amor– es barreja amb tota mena de teories de la conspiració: teories segons les quals l’establishment britànic hauria fet caure un rei amic d’Alemanya just a les portes d’una guerra que, a finals del 1936, molts consideraven ja llavors inevitable.

A diferència del seu oncle, la reina ha entomat amb professionalitat les obligacions i els gripaus del càrrec. Com tantes altres reines de la vella Europa, se n’ha empassat de tots els colors. També els rumors sobre les presumptes infidelitats del marit, el príncep Felip de Grècia i Dinamarca, duc d’Edimburg. Tot amb gest hieràtic, sense escarafalls públics i, sobretot, sense escàndols. La premsa britànica més sensacionalista ha disparat amb bala a la família reial en nombroses ocasions, però el foc s'ha concentrat en fills i parents més allunyats.

Potser només en una ocasió hi va haver un cert rebombori, quan el 1956 Palau va donar l’ordre que Felip tornés a Londres poc després d’embarcar-se en el iot reial Britannia per a una gira mundial de quatre mesos. Fins a la capital arribaven notícies de les festes que hi havia a bord, fins i tot amb dones al servei del consort, i es va acabar amb els rumors de soca-rel.

Felip, cosí tercer d’Elisabet per via de la reina Victòria i segon per via del rei Cristian IX de Dinamarca, es va casar amb Elisabet el novembre del 1947, quan ella tenia poc més de 21 anys. La boda, exemple de matrimoni de conveniència, es va començar a forjar quan ell, amb 18 anys, va estar autoritzat a mantenir correspondència amb ella, que llavors només en tenia 13. Va ser aleshores un matrimoni polèmic perquè Felip era estranger, estava mancat de possibles i les seves germanes també havien tingut relacions amb jerarques nazis.

Reina des de Kènia

Les cròniques i noticiaris documentals de l’època asseguren que va ser el marit qui va dir a Elisabet que havia esdevingut reina, al comunicar-li la mort del seu pare, Jordi VI. Eren les primeres hores del 6 de febrer del 1952. Els hagiògrafs dels Windsor han descrit l’escena amb tons bucòlics: tots dos estaven a la jungla, a Kenya, en una plataforma instal·lada damunt d’un arbre per observar com un rinoceront furgava en un pou d’aigua. Eren al començament d’una gira que havia de dur la parella reial a Austràlia i Nova Zelanda després d’un safari. Durant la matinada, el rei havia mort d’un atac de cor. La notícia codificada com a Hyde Park Corner, gens sorprenent atès el crònic pobre estat de salut del monarca, es va estendre pels centres de poder de Londres. A l'arribar a Downing Street, Churchill encara era al llit. Les mateixes cròniques asseguren que, a l'assebentar-se'n, el primer ministre va rompre a plorar.

No hi ha notícia que ho fes Elisabet, però. Les reines no ploren. Si més no, no expressen sentiments en públic, com va demostrar, amb una fredor políticament explosiva el 1997, quan va morir Diana Spencer a París arran d'un accident de cotxe, mentre era perseguida pels paparazzis i el vehicle va xocar a l'entrada del conegut com a túnel del pont de l'Alma. “La princesa del poble”, segons l’exagerada expressió de Tony Blair engiponada pel seu cap de gabinet i spin doctor, Alastair Campbell, s’havia casat amb 19 anys amb l’ara ja rei, Carles III, i era la mare del príncep Guillem, que s'ha convertit en les últimes hores en el primer en la línia de successió al tron. Contrasta la fredor reial d'aleshores amb el fet que uns mesos més tard, el desembre d'aquell 1997, sí que se la va veure plorar públicament, per primera i única vegada a la vida, durant la cerimònia de comiat del vaixell reial Britannia, abans que fos desballestat. 

Tanta fredor i falta ensinistrada de sentiments va ser motiu d’una hipèrbole precisa i preciosa al film The Queen. És l’escena clau en què la reina admira i s’entristeix per la mort d’un bell i gran ren caçat a la rodalia de Balmoral, la residència oficial dels Windor a Escòcia. Abans, però, no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut mostrar cap dolor davant de les notícies per la mort de Diana. El país, mentrestant, sí que la plorava a llàgrima viva. Diana havia exemplificat –una altra construcció mediàtica que és una venjança contra Carles i la reina– les virtuts de la joventut i la sinceritat, dedicant-se a tota mena d’accions humanitàries, una vegada descoberta la impostura del seu matrimoni i, per extensió, la falsedat de la família.

L’amor de la reina pels seus gossos, els corkies, i els seus cavalls –li van regalar el primer poni als 4 anys– és proverbial. Però allò que tants anglesos i britànics podrien entendre i compartir, i que forma part del tòpic, l'amor per les bèsties, va suposar el pitjor exercici de relacions públiques fet mai per Sa Majestat.

L’episodi té una importància cabdal per al futur dels Windsor. I va suposar un punt d’inflexió en la manera com, a partir d’aleshores, els royals lluitaran amb una premsa tan hostil com sovint possessiva i alhora patriòticament entregada al servei de la Corona.

El punt culminant —fins ara— de l’operació de lífting dels Windsor serà el casament de Guillem i la plebea Kate Middleton, el 2011. Neteja a què s’arribarà després de complexos pactes entre els barons de Fleet Street (la premsa) i la família reial, per continuar subministrant prou material gràfic de Guillem i Enric i alimentar l'insaciable monstre mediàtic sense amenaçar la privacitat dels germans. L’acord –imprescindible després de la mort en tan tràgiques circumstàncies de Diana– s’ha trencat sovint, però, i a parer d'Enric, ha sigut violentat després del seu matrimoni amb Meghan Markle. Prova que, a mesura que va avançar el segle XX, i s'ha entrat en el XXI, la reialesa ha perdut l’aura màgica que tenia per esdevenir, només, el més famós grup de celebrities de la vida britànica. I la premsa l'ha tractat com a tal, furgant en les misèries, amb motius o sense, però segura que era material fàcilment vendible i desitjable: tot per a l'audiència.

Exemples? Quan Enric (2005) va exhibir el seu costat més gamberro a l'aparèixer disfressat de nazi en una festa o, ja onze anys més tard, quan, sense gaire o cap fonament, es va voler vincular la seva dona, aleshores nòvia, Meghan Markle, amb un portal d'internet dedicat a la difusió de produccions pornogràfiques. O com quan The Sun va publicar el 2015 unes imatges extretes d’una filmació privada de la família reial, del 1933, en què l’oncle David, el futur i breu rei Eduard VIII, ensenyava a Lilibeth i a la seva germana, la princesa Margarida, a fer la salutació nazi. Una innocent –Elisabet tenia 7 anys– però incòmoda rèmora del passat, a la qual cal afegir més incomoditats familiars: com ara la visita que David i Wallis Simpson van fer a Hitler el 1937.

La televisió com a aliada

Elisabet II no ha fet gairebé mai com la princesa Anne de Vacances a Roma, que abandona el seu embolcall de cotó fluix durant uns dies per gaudir de la vida del poble. La distància amb la plebs és un dels trets característics dels Windsor. La a, d’abdicació, és un problema familiar ja esmentat. Una altra a igualment problemàtica és la d’arrogància, que s’accentua en la persona del nou rei, Carles III. Només en una ocasió, el dia en què se celebrava la victòria a Europa a la Segona Guerra Mundial, la princesa Elisabet es va poder barrejar amb els súbdits. Les biografies oficials i algun documental han explicat que els pares la van deixar sortir sola, més enllà de la tanca de palau, per barrejar-se amb la gernació. No n’hi ha fotos, però és un fet documentat, i també del tot excepcional, en la vida de la monarca, documentada a bastament.   

El regnat d'Elisabet es beneficia, tanmateix, del poder de la televisió. La coronació, el 1953, un any després d’esdevenir reina, va ser la primera que va oferir en directe la BBC. Vint milions de persones la van seguir davant de les pantalles, i es va calcular que hi havia nou persones davant de cada aparell. El mateix dia, el 2 de juny, a Londres arribaven notícies de la conquesta de l’Everest de Sir Edmund Hillary. La comunicació de l’esdeveniment es va facilitar pràcticament a la mateixa hora en què s’iniciava la cerimònia. La immensa majoria dels britànics, que encara aleshores patia els rigors del racionament de postguerra, va viure el luxós acte no pas com un insult, ateses les moltes estretors que vivien, sinó com un símptoma d’optimisme i de confiança en un futur molt millor.

Simbòlicament, els britànics tornaven a conquerir el món –el sostre del món, en aquest cas– al mateix temps que presentaven una cara jove i plena d'energia com a prova del brillant futur que s'albirava. 

Tot plegat ara no té res a veure. Aquest cronista, que ha tingut ocasió de viure a Londres els Jubileus d’Or (2002) i de Diamant (2012), ha pogut copsar la diferència entre el que narren els seus veïns més grans sobre el moment de la cerimònia de coronació i els primers anys del segle XXI. Mentre que, segons expliquen, el 1953 les street parties per celebrar-la van ser molt nombroses, cinc i sis dècades més tard eren només un record ficat en un bagul ple de pols.

I malgrat l’encoratjament dels governs de Tony Blair, primer, i David Cameron, després, se'n van veure molt poques en totes dues ocasions. Encara menys que el 1977, amb motiu del Jubileu de Plata. Ara, amb la perspectiva d’una nova coronació en un futur pròxim, no hi ha res que faci pensar que milers de carrers tornaran a quedar tallats per celebrar llarga vida a Carles III. 

Neutral però no tant?

Des que es va convertir en reina, Elisabet II ha tingut alguns gestos polítics importants que els seus corifeus s’han ocupat de destacar prou: per exemple, la visita a Berlín Oest el 1965, convidada per l’alcalde d’aleshores, Willy Brandt; un altre, la constant cura per mantenir viva la flama de la Commonwealth. O encara, el paper que va tenir a l’hora d’enfortir les relacions entre la Gran Bretanya de Thatcher i els Estats Units de Ronald Reagan, al convidar el president nord-americà a cavalcar amb ella durant una visita al Regne Unit el 1982. 

Pel que fa a la política interior, tot plegat ha sigut molt més subtil, amb l’excepció de la frase que, a favor de la Unió, va murmurar quatre dies abans del referèndum d’independència d’Escòcia al sortir de l’església, i en què va expressar la seva confiança que “els votants pensarien amb cura sobre el futur”.

En general, però, el país creu que la reina, com a cap d’estat, és neutral. Suposada neutralitat que li ha permès sobrevolar episodis prou greus que van tenir al Regne Unit a un pas del col·lapse: entre altres, l’anomenat Hivern del Descontentament (1978-79), fets que van fer caure el govern laborista de Jim Callaghan el maig del 1979, o la vaga de miners. És durant aquest període, 1984-85, ja amb Margaret Thatcher al poder, quan des del Palau de Buckingham es van emetre senyals del disgust de la reina sobre com la Dama de Ferro tractava els vaguistes. S’escampava així una suposada fama de persona de consens, políticament de centre. Un altre miratge? Una construcció mediàtica? Realitat?

Superat l’annus horribilis (1992), que se salda amb el divorci de Carles i Diana, la separació i els escàndols que protagonitza la seva filla, Sara, i l’incendi del castell de Windsor; superada la vergonya dels enregistraments de converses privades entre Camilla Parker-Bowles, ja reina consort, i Carles –eren del 1989 però es van fer públiques íntegrament el 1993–, i enrere la ja apuntada penosa imatge que provocarà l’actitud de la reina arran de la mort de Diana, Elisabet II va aconseguir entrar en la dècada dels 2000 com una anciana venerable digna del respecte que mereixen totes les àvies.

Dels famosos titulars dels tabloides del 1997 en què li demanaven “Mostra’ns que t’importa” [la mort de Diana] o “Abaixa la bandera a mig pal” com a senyal de dol i respecte, es passa a les celebracions entusiastes dels 80 i 90 anys de Sa Majestat –2006 i 2016– i la compassió i la devoció amb què tots els mitjans la tracten en el moment de la mort del seu marit, en plena pandèmia durant l'abril del 2021. La democràcia liberal més antiga i prestigiada del món esdevé presonera del seu passat i es plega a la convenció d’un poder heretat per caprici de naixement. Res més irracional; potser, també, res més britànic, com la conducció per l'esquerra o el manteniment del sistema de mesures imperial per sobre del sistema mètric.

El llistó molt alt

Elisabet II ha deixat el llistó molt alt al seu fill. Ha exercit de reina de totes les reines; de reina de film dels anys 50 del segle XX. Del blanc i negre va passar al tecnicolor, a la tele, al YouTube, al Twitter i al TikTok, i tot amb envejable bona salut. Fins i tot es va prestar a participar en un gag de James Bond amb motiu de la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres del 2012. ¿En volen més proves, de la seva popularitat, i de l’humor amb què els britànics es prenen el que consideren molt seriós? O, encara, com són capaços de desdramatitzar símbols que semblen intocables?

Però ara, quan els rams de flors comencen ja a acumular-se a les portes del Palau de Buckingham, i a marcir-se immediatament; ara, quan devots de la monarca com n’hi ha de la Mare de Déu de Montserrat o de Lourdes la ploren desconsoladament, el seu misteri es revela de manera clara: ha tingut una vida plana, sense arestes, sense més emocions que les apuntades, pels animals o pels iots reials, i sense més gest que un somriure permanent com el que sembla endevinar-se en les monedes o els bitllets de 5, 10, 20 o 50 lliures.

La reina d’Anglaterra ha mort però no era real, només reial. No cal plorar, doncs. Ha sigut un personatge de conte de fades amb una funció del tot simbòlica, com la que tenen tots els personatges dels contes clàssics, com recorda Bruno Bettelheim. El futur de la monarquia britànica, però, podria ser, a partir d’ara, no pas un conte amb final feliç sinó la mateixa història que la família sencera es va entestar a representar a la dècada dels 80 i 90 de l'últim segle. Si és així, la seva funció simbòlica deixarà de tenir sentit.

De moment, l'últim acte de servei d’Elisabet II a la causa de la Corona i del Regne Unit és unir els britànics en la representació del dolor; en l’abstracció d’un dolor per algú a qui ningú o molt pocs coneixien però la cara del qual era cada dia arreu: en monedes, tasses de te o samarretes. Al cap i a la fi, Elisabet II ha sigut la marca més coneguda del país des del 1952; el producte més exportable, el més universal i el més vendible: més que la Premier League i que James Bond. La reina ha mort, God save the Queen!