Elisabet II, símbol d'un país i d'un temps que es resisteixen a desaparèixer
La sobirana ha sigut el símbol per excel·lència d'un país sotmès a una forta crisi d'identitat
Elisabeth Alexandra Mary, Elisabet II, ha sigut durant 70 anys la reina de 16 països, des del Canadà fins a les Bahames, des de Nova Zelanda fins a Jamaica. Però, tot i ser la monarca amb més súbdits del món, per a nosaltres sempre ha sigut la reina d'Anglaterra. Ni tan sols del Regne Unit. D'Anglaterra. És un error, però molt significatiu, perquè poques persones com ella simbolitzen l'essència d'Anglaterra. O, si més no, d'una determinada Anglaterra, un país ancorat en un passat idíl·lic que només existeix en la ment d'alguns dels seus ciutadans. Un país i un temps que es resisteixen a desaparèixer.
Quan el 2016 una majoria d'electors van votar a favor del Brexit, la resta d'europeus van interpretar aquest vot com una mostra més del presumpte caràcter superb i excèntric dels anglesos, del seu complex de superioritat i les seves ganes de ser diferents. 17,4 milions de persones van votar per sortir de la Unió (davant dels 16,1 que van optar per mantenir-s'hi) i això vol dir que hi ha milions de raons diferents que van moure una majoria de ciutadans britànics a dir good-bye a Brussel·les. Es va votar contra la immigració que ha canviat barris i ciutats, contra la globalització que ha tancat fàbriques i devaluat les condicions laborals, contra la falta de control democràtic d'unes institucions llunyanes… Però es va votar, sobretot, per tornar enrere el rellotge, per tornar a l'època en què Anglaterra era la principal nació d'un gran imperi mundial.
Tot i que dir-ho és motiu de conflicte, les nacions no existeixen de manera natural sinó que es fan, es construeixen de manera artificial. Agafant uns fets històrics (i ignorant-ne d'altres), emparant-se en una llengua (marginant-ne d'altres) i escollint una sèrie de valors (i no uns altres), els governs, l'escola o els mitjans de comunicació dibuixen una idea de la nació que fa possible que persones que no tenen res en comú acabin convençudes que formen part d'una mateixa comunitat. A Anglaterra, aquest procés de construcció nacional s'ha fet amb una intensitat especial. Cap anglès ho reconeix, però el nacionalisme impregna tots i cadascun dels aspectes de la vida del país.
Un país de fronteres estables
Anglaterra no és cap excepció en el marc europeu. La seva llengua és fruit d'invasions romanes, saxones i normandes; la seva religió, de l'arribada de predicadors irlandesos i de la influència de tractats publicats a Alemanya; el seu art, del treball de creadors nascuts o formats al continent… Però tot i ser un país genuïnament europeu, Anglaterra està convençuda que és diferent, que té poc o res a veure amb la resta del continent. Els motius són complexos i no és cap tòpic dir que la insularitat n'encapçala la llista. Tot i que el país ha sigut l'escenari de diferents invasions i assentaments, el fet de ser una illa i, per tant, més difícil de conquerir, ha fet que les seves fronteres romanguin relativament estables, més enllà de les unions amb Gal·les i Escòcia, cosa que ha contribuït a generar entre els seus habitants un sentiment de pertinença més gran que el de molts ciutadans europeus, sotmesos a constants canvis de sobirania.
El de les invasions és, a Anglaterra, un tema crucial, fins al punt que el discurs de reafirmació nacional descansa al damunt de dos episodis bèl·lics que van servir per evitar sengles ocupacions estrangeres: la de la castellana Armada Invencible (1588) i la de l'exèrcit nazi (la Batalla d'Anglaterra, 1940). Haver aconseguit derrotar la monumental armada de l'imperi més poderós de l'època i haver plantat cara als avions de la temuda Luftwaffe són episodis recordats fins a no poder més en escoles, documentals, cursos universitaris, sèries de ficció, monuments, congressos, articles, commemoracions… Dos episodis convertits en mite, amb motiu d'orgull nacional: el poble que s'uneix per defensar la terra dels ancestres dels invasors estrangers.
El militarisme
És evident que Anglaterra va patir molt durant les dues grans guerres mundials. Al voltant d'1,5 milions de persones van morir durant els dos conflictes i, tot i que el país no va viure cap batalla en el seu sòl, algunes ciutats van patir importants destrosses a conseqüència dels bombardejos alemanys. També és evident que, a diferència del que passa a Alemanya, o Itàlia, o Espanya, o fins i tot França, les dues guerres no provoquen cap incomoditat a Anglaterra, perquè el país no va sucumbir al feixisme sinó que el va combatre. Té menys motius per avergonyir-se i més per estar-ne orgullosa. Tot i això, resulta sorprenent l'asfixiant omnipresència dels monuments que commemoren episodis militars. A les ciutats angleses costa trobar escultures de dones nues, però estan plenes de soldats. Mugrons, els justos, i a poder ser, cap; fusells, els que calgui.
Cap mite nacional és casual, i el del caràcter militar dels anglesos tampoc no ho és. Des del segle XIX el país ha necessitat milers d'homes per tal de conquerir mig món. Les atrocitats comeses per l'Imperi Britànic tenien com a coartada la superioritat moral i intel·lectual dels anglesos. Aquesta coartada no només es va vendre de portes enfora, sinó també de portes endins: servia com a idea estimulant per captar els soldats i funcionaris que l'imperi requeria i com a justificació per tapar la violència. I va funcionar: diverses generacions van créixer convençudes que pertanyien a la nació més avançada, educada, treballadora i civilitzada de la història. Els anglesos són millors que ningú i, per tant, tenen dret a dominar el món.
Resulta significatiu que, de la mateixa manera que els anglesos no veuen un nacionalisme que ho impregna tot, des dels anuncis del metro fins a les notícies de la BBC, tampoc no veuen un altre element que defineix la vida del país: la religió. Emparant-se en el fet que pràcticament no hi ha festes religioses (només Nadal i Pasqua) o que l'assistència a les esglésies és simbòlica, els ciutadans estan convençuts que Anglaterra és un país secular, molt allunyat del fonamentalisme que atribueixen als països musulmans i als catòlics. Però no cal rascar gaire per veure fins a quin punt la religió forma part de l'ADN de l'Anglaterra actual. D'entrada, el fet que el monarca sigui el cap de l'Església converteix el sobirà o sobirana en part consubstancial de l'estat britànic. Però la moral impregna tots els àmbits de la vida quotidiana i es deixa notar amb especial intensitat en els mitjans de comunicació, amb els diaris actuant com si fossin capellans guiant la seva congregació.
Del 'gentleman' al 'hooligan'
Amb un elevat sentit de la moral (de portes enfora), virils, exploradors, mesurats, guiats per les normes del fair play i la democràcia… Sí, l'anglès beu en excés i és procliu als aldarulls, com es posa de manifest qualsevol nit de dissabte o quan hi ha un partit de futbol. Però tothom, amb la premsa al capdavant, passa de puntetes davant d'aquestes actituds. El hooligan és tractat més amb condescendència que amb reprovació. Milers d'anglesos poden comportar-se com energúmens als carrers de Lloret o de qualsevol ciutat on juga un equip anglès, però l'estereotip nacional no canvia, en part perquè els que no segueixen el model són ciutadans de les classes baixes. Si faltava algun element per acabar de definir l'Anglaterra actual, aquí el tenim: classisme.
I de la mà del classisme acabem on començàvem, amb la reina Elisabet II. Classisme, militarisme, religiositat, importància de les formes… No cal seguir per adonar-se que la monarca encarnava a la perfecció els valors del país, que allò que ella representava responia al peu de la lletra la idea de la nació que s'ha anat construint durant els últims dos segles. La seva posició en el cim de la piràmide social la convertia en un mite en un país fascinat amb les jerarquies i on l'aristocràcia és vista com a guardiana de l'essència més important de totes: la terra, el paisatge, els camps de la verda, tranquil·la i inalterable Anglaterra.
Estabilitat i tradició
La relació de la monarquia britànica amb l'exèrcit és molt estreta, com a tot arreu. La posició simbòlica de la reina al capdavant de l'Església anglicana la convertia en un referent moral. I el seu conservadorisme innat, la deferència que esperava dels altres, les distàncies que marcava, feien d'ella una perfecta senyora anglesa, amable però distant. Tot aquest món té poc a veure amb l'Anglaterra d'avui. De la mateixa manera que els joves que cauen en un coma etílic cada cap de setmana no tenen res a veure amb el gentleman que pren el te i llegeix el Times, el país que va fer la Revolució Industrial i que serveix d'imant a fortunes de procedència dubtosa no té res a veure amb l'Anglaterra rural i eterna de les pintures de Constable. A Londres, els ajuntaments de la capital ja no poden posar "Bon Nadal" en els llums dels carrers per no ofendre els no cristians; l'imperi es va perdre fa molts anys, fent del Regne Unit un petit actor internacional seguint els passos dels Estats Units; els joves veuen sèries americanes, parlen amb paraules americanes i segueixen costums americans; a les escoles es parlen desenes d'idiomes d'arreu del món; les grans mansions acaben en mans de nous rics de Rússia o els països del Golf… En aquest paisatge sísmic, la reina, al tron de Buckingham des de fa set dècades, encarnava com ningú l'estabilitat, la continuïtat, la tradició, aquest element tan important per a la psicologia nacional anglesa.
Mitja Anglaterra no es reconeix a ella mateixa. El país ha canviat, com han canviat Catalunya, o França, o tants d'altres. Però a l'altra banda del canal allò que està desapareixent forma part consubstancial de la idea d'Anglaterra, de la identitat nacional. Molts, sobretot la gent gran, es resisteixen a veure com desapareix aquell món perquè, sense el repartidor de la llet al matí i sense el fish and chips a la cantonada, sense lliures esterlines a les butxaques i sense autobusos de dos pisos als carrers, Anglaterra ja no seria Anglaterra. Molts van veure en el Brexit l'oportunitat de fer marxa enrere, de tornar a un passat que creuen més segur que un present desordenat i un futur incert. El referèndum els va proporcionar la il·lusió que això era possible, però la mort, avui, de la reina Elisabet, és un recordatori que tornar enrere no és possible. Amb ella se'n va no només una època, sinó una idea del país. Com que això és Anglaterra, no es pot assegurar que a partir d'ara res no serà el mateix. Però tot serà molt diferent.