El Regne Unit al caire de Boris Johnson i el caos
WashingtonCom deia Sherlock Holmes, “quan has eliminat l’impossible, el que queda, per molt improbable que sigui, ha de ser la veritat”. L’impossible, en aquest cas, ha sigut el Brexit. Theresa May, que divendres va anunciar la seva dimissió com a primera ministra britànica, va presentar el calze enverinat de la retirada de la UE de totes les maneres possibles en un intent de fer-lo gustós. No ho va aconseguir.
“Brexit vol dir Brexit”, era el seu reiterat i famós lema, sense trobar mai el coratge o la convicció per elaborar més la frase. Això era un problema, perquè es tractava d’una de les decisions més transcendents del país en temps de pau. L’obstinació, més que alguna idea sobre el futur del Regne Unit, és el que l’ha guiada. Ella seria la dona que entregaria el Brexit que havien votat els ciutadans. Tant era que les evidències sobre el seu impacte negatiu s’acumulessin dia rere dia -creixement més lent, menys inversió, pèrdua de llocs de treball bancaris, tancament de fàbriques- o que el Regne Unit pogués trencar-se o que el Parlament rebutgés tres cops l’acord proposat per May o que el que caracteritza les democràcies sigui saber rectificar quan s’han equivocat: ella perseverava, fins que va haver de dimitir “per l’interès del país”.
¿I ara què queda, segons la fórmula Holmes? Quina és la veritat? Arrenca la cursa pel lideratge al partit conservador i el guanyador es convertirà en primer ministre, amb la feina d’haver de resoldre la debacle del Brexit. El successor més probable, atesa l’amplitud del sentiment rabiós pro Brexit entre els conservadors, és Boris Johnson, l’exministre d’exteriors desgavellat i sense escrúpols, que canvia de camisa sense problema i té la mateixa relació incerta amb la veritat i el mateix narcisisme que Donald Trump. “Té el que fa falta”, ha dit com a elogi Trump, que visitarà el Regne Unit a principis de juny. L’adulació ha sigut recíproca. Tots dos són homes dotats per a les arts fosques.
Amb Johnson com a líder, augmenten les possibilitats d’un Brexit dur: una sortida de la UE el 31 d’octubre sense cap acord per governar la futura relació. Però Johnson té molts enemics, i el panorama d’una caravana de camions encallats a Dover i Calais, dels residents britànics a Europa en els llimbs i d’un caos administratiu a tots els nivells a les finances, comerç, indústria i petites empreses, pot conduir alguns tories a aturar un govern de Johnson.
Hi ha altres candidats que estan més compromesos amb una sortida ordenada. Però fins i tot quan les enquestes diuen que molts britànics han reconsiderat el seu vot del 2016, i que un segon referèndum invertiria el resultat, el partit tory és empès a la dreta per la facció ultra que encarna Johnson. Ha volgut ser primer ministre durant molt de temps i farà qualsevol cosa per arribar a Downing Street. Però el moment podria ser dolent per a ell. Les eleccions europees d’avui sembla que donaran una victòria a Nigel Farage -votat pel indignats perquè es va saltar la data límit per al Brexit del 29 de març- i una humiliant derrota per als dos grans partits.
El centre és més feble que mai al Regne Unit. La composició política del país està canviant. La mateixa supervivència del país està en qüestió, trencat per tensions intrairlandeses i el fort desig d’Escòcia de continuar a la UE. El verí del Brexit continua supurant per la simple raó que no té cap sentit.
Johnson, si és escollit, podria convocar eleccions anticipades per reforçar la seva posició a favor d’un Brexit dur, però el partit de Farage es menjarà vots dels tories. Una cosa és certa: si hi ha unes eleccions generals que enfrontin Johnson i Corbyn, l’home que ha portat l’antisemitisme al Partit Laborista, moltes persones raonables seran incapaces de votar per cap dels dos.
Per molt improbable que fos que una nació tan prudent votés l’autoamputació d’una pertinença de 46 anys a la UE que li ha donat prosperitat i influència, va passar. I les conseqüències han sigut impossibles de gestionar. No hi ha majoria parlamentària per a cap forma de Brexit.
La marxa de May canvia el paisatge però no altera la deriva del Regne Unit cap a un punt mort paralitzant que només un segon referèndum pot resoldre. Amb les mentides a la llum i l’adrenalina dissipada, els britànics es mereixen una segona oportunitat per dir què volen per a ells i per a les generacions futures. No seria un final feliç, però de vegades, com diu la fórmula de Holmes, la vida es redueix a eliminar les alternatives.
Copyright The New York Times
