El Regne Unit tria entre el populisme 'brexiter' de Boris Johnson i el canvi radical de Jeremy Corbyn

LondresEntre el foc i les brases? Si fa no fa, però amb matisos. Els britànics decideixen aquest dijous el seu govern per als pròxims cinc anys en les eleccions generals més decisives en una generació. Per als estàndards dels Regne Unit, la campanya ha tingut un to molt presidencialista, amb la pugna entre dos líders d’estils, personalitats i backgrounds molt diferents. Els electors trien entre Boris Johnson, de 55 anys, (conservador i actual premier) i Jeremy Corbyn, de 70 (laborista). Els dos candidats, per raons ben diferents, porten una bona motxilla a l'esquena.

La incògnita de quina pesa més s’haurà resolt durant la pròxima matinada de recompte de vots, que es preveu llarga, tot i que a les 23 h, hora de Catalunya, la BBC farà públic el resultat d’un sondeig fet a peu d’urna. I si hem de fer cas de l'última enquesta, difosa dimarts a la nit, serà Johnson qui s’endurà la grossa de Nadal i traurà, amb majoria absoluta, el Regne Unit de la Unió Europea (UE), objecte de l’únic i potser molt efectiu missatge tory: Get Brexit done (enllestim el Brexit).

La decisió que han de prendre uns 48 milions de persones –les registrades– també tria entre dos experiments polítics que no s'havien vist mai al Regne Unit. Les eleccions d’avui han esdevingut, doncs, un batalla politicocultural: d'una banda, la continuïtat conservadora –que s’alteraria pels efectes del Brexit en cas de victòria– i, d'una altra, la incerta possibilitat d’una sacsejada completa del sistema, si el veterà Corbyn, contra tots els pronòstics, esdevingués premier.

L’experiment polític referit deriva de la mutació que han sofert els dos grans partits en lluita. El Brexit ha escorat progressivament els tories cap a la dreta, fins a confondre’ls amb l’extrema dreta del Partit del Brexit (Nigel Farage) i de l’ara encara més residual UKIP, cos que els allunya de les posicions moderades en què David Cameron els va situar a partir del 2005, quan va esdevenir líder. Economia ultraliberal amb un horitzó ancorat en els Estats Units de Donald Trump, vaga promesa de fi de l’austeritat i, sobretot, enduriment de les lleis d’immigració, l’efecte més visible de la sortida efectiva del Regne Unit de la UE el 31 de gener, si finalment és compleixen els pronòstics esmentats.

A l’altra banda de la trinxera i de l’experiment se situa un Partit Laborista, que es presenta als electors amb el programa més radical des dels temps de Clement Attlee (primer ministre després de la Segona Guerra Mundial, 1945-1951).

Així, Corbyn promet la nacionalització de sectors estratègics del país (aigua, energia, internet de banda ampla), una revolució tecnològica i verda, la fi efectiva i real de l’austeritat i la inversió massiva en el sistema públic de sanitat (NHS) i altres serveis. A això el laborisme hi afegeix un nou pacte del Brexit i un segon referèndum, un augment d'impostos només per al 5% de la població –els de renda superior a 85.000 euros– i la fixació del de societats en el 26% (el mateix que amb Margaret Thatcher) des de l’actual 19%, com a fórmula per pagar totes les factures.

Qüestió de confiança

Però, més enllà de relat, dels programes i de les promeses, el que veritablement ha definit la pugna electoral ha sigut la confiança personal que desperten els dos grans líders entre l’electorat. Els índex de popularitat de tots dos són, en termes absoluts, catastròfics. El de Boris Johnson és de menys 20, i el del seu gran rival, Jeremy Corbyn, de menys 44.

Amb tot, sembla que Johnson resisteix molt millor la fama de mentider i deshonest que el persegueix des de fa trenta anys, quan treballava de periodista per al Times –d’on va ser acomiadat per haver falsejat una informació– i per al Telegraph. Una fama que ha agreujat al llarg dels anys en política prometent tota mena d’accions i paradisos que no ha vist mai ningú. L'últim, el d’enllestir el Brexit més de tres anys i mig després del referèndum, gran esquer per atraure bona part dels 17 milions i escaig de persones que van votar a favor de la sortida de la UE. Cinc milions d’aquests són tradicionals votants laboristes als quals el cap dels tories ha adreçat cants de sirena. Però l’eslògan Enllestim el Brexit és, fonamentalment, fals. Perquè, si el Regne Unit acaba sortint de la UE el 31 de gener, llavors començarà una llarga negociació amb Brussel·les sobre el caràcter de la futura relació.

La falta d’empatia amb les classes populars, conseqüència de ser membre de l’elit, Johnson la supera amb una manera d’actuar propera al caos, que el fa aparèixer com un més, com si sortís de sobte a la reunió d’amics del pub de la cantonada. A Johnson, de fet, se li perdona tot.

No és pas el cas de Corbyn, un polític fonamentalment honest, assetjat des del primer moment del seu lideratge (2015) per una oposició interna d’inspiració blairista a causa del seu radicalisme social i econòmic. La seva trajectòria compromesa, per exemple, amb la causa de la pau a Irlanda del Nord o la dels palestins, o l’oposició a la guerra d’Iraq i a les armes nuclears, ha promogut el retrat fet per una premsa ferotge que, amb l’excepció del Daily Mirror i amb matisos del Guardian, l’han presentat com un perillós comunista i com un antisemita. Aquesta acusació, fonamentada en episodis o comentaris fets per militants del partit, que la direcció no ha corregit tan ràpidament com hauria d’haver fet, ha estat una constant gota malaia contra el seu lideratge.

El Regne Unit, doncs, tria entre posar fi al Brexit en un tres i no res o bé donar un missatge d’esperança radical que no s'ha sabut explicar en un eslògan tan senzill, tot i que rotundament fals.