Recuperar el brussel·lès, el dialecte que va inspirar els idiomes inventats de Tintín

Brussel·lesUn dels adjectius que més bé captura l’essència de Bèlgica és poliglota. Aquest petit país (Catalunya el guanya en dimensió) compta amb tres idiomes oficials: el francès, el neerlandès i l’alemany. D’aquestes llengües n’han derivat centenars de dialectes, que conviuen amb desenes d’idiomes importats pels estrangers instal·lats al país: l’Informe sobre les Migracions al Món del 2015 de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) destacava que més de la meitat de la població de Brussel·les, la capital belga, era estrangera. És una de les proporcions més altes del món, comparable amb Dubai. El multiculturalisme de la ciutat, doncs, és responsable del fet que s’hi parlin més de cent idiomes, segons la Vrije Universiteit Brussel (VUB).

En aquest context de riquesa cultural i lingüística importada, hi ha un dialecte que destaca pel fet de ser autòcton: el brussel·lès. Es tracta d'un dels molts dialectes del neerlandès, que s’hauria originat entre els segles VIII i IX. S’hauria creat arran de la influència d’idiomes de la zona, sobretot del francès, expliquen els professors de lingüística neerlandesa de la VUB Wim Vandenbussche i Rik Vosters. Però també va manllevar paraules castellanes. Del segle XVI al XVIII, Brussel·les va ser la capital dels Països Baixos espanyols, per la qual cosa els dialectes belgues haurien adoptat alguns termes d'aquest idioma. 

A Bèlgica es parlen entre 300 i 800 dialectes, segons els acadèmics. Però el brussel·lès és únic perquè és un dels més ben documentats en els àmbits d’estructura i vocabulari. Fins i tot disposa d'una gramàtica, publicada el 2003.

Tintín exporta el brussel·lès al món

El dibuixant de còmics Georges Remi, més conegut per Hergé, va néixer i es va criar a Brussel·les. És en aquesta ciutat on va desenvolupar un dels personatges d’historietes més famosos del segle XX: Tintín. Hergé va imaginar incomptables aventures per al periodista i va rebuscar en les seves arrels brussel·leses per dotar de versemblança els idiomes dels països que s’inventava.

Així, podem trobar la petjada del brussel·lès a L’orella escapçada i El ceptre d’Otokar. Al primer, Hergé va basar l’estructura de l’idioma arumbaya en aquest dialecte. En el cas d'El ceptre d’Otokar, va utilitzar paraules del brussel·lès per a l’idioma del país inventat de Sildàvia. Recentment, edicions senceres dels àlbums de Tintín també s’han traduït al brussel·lès.

Classes i teatre per promoure el brussel·lès

Actualment, el brussel·lès està en situació crítica. No hi ha dades oficials de quantes persones el parlen, però Vandenbussche assegura que el nombre s’ha reduït dràsticament les últimes dècades. Assenyala que els dialectes flamencs han anat morint els últims anys i assumeix que el brussel·lès pot seguir el mateix camí.

El seu ús cada vegada es limita més a entorns col·loquials: es pot sentir de manera anecdòtica en alguns barris populars de la ciutat i especialment en algunes festes tradicionals, com la de Meyboom. Alguns rètols de carrers de la ciutat, que normalment són bilingües (francès i neerlandès), també compten amb un afegitó per recordar el seu nom en brussel·lès. Però no hi ha suport institucional: segons explica un representant de l’ajuntament de la ciutat, no hi ha ajudes específiques per al brussel·lès, tot i que sí que es financen projectes i associacions culturals que, de retruc, el promouen.

Seria el cas de l’organització Brusseleir!, la més activa a l’hora de promoure’l. Un dels fundadors, Geert Dehaes, va néixer a Brussel·les i explica que les seves primeres paraules van ser en el dialecte local. L’associació organitza actes acadèmics sobre aquesta variant i programa obres de teatre de clàssics com Shakespeare traduïdes al brussel·lès, amb la intenció de per promocionar-lo.

Les classes són una de les seves activitats més importants. Annelies Mollet, una de les alumnes, explica que tot i no ser de Brussel·les va començar a estudiar-lo moguda pel seu interès per les llengües. Per a ella, que a més és guia turística, aprendre el dialecte és una manera de conèixer el patrimoni viu de la ciutat i d’interessar-s'hi. “No és com aprendre francès o alemany, que potser serien idiomes més funcionals”, resumeix. Amb 29 anys, Mollet és una de les estudiants més joves: “Som una vintena. La majoria són gent més gran que vol recuperar el dialecte que parlava la seva família, per nostàlgia de les seves arrels”. 

En una ciutat que podria definir-se com una autèntica Torre de Babel, preservar aquest fragment de patrimoni immaterial és tota una declaració d’amor per la història comunitària i una lluita contra el pas del temps.