El rebuig a les vacunes, l'última prova política de la pandèmia

BarcelonaDimecres el president Emmanuel Macron va interposar una denúncia contra Michel-Ange Flori, un ciutadà resident al sud de França. Flori, conegut a les xarxes socials per les seves crítiques al govern i a la policia, havia penjat dos cartells enormes a les localitats de Toló i la Sanha, a la Provença, en què apareixia el mandatari francès caracteritzat com Adolf Hitler: amb bigot rectangular i uniforme nazi. Al costat de la foto, i en lletres ben grans, una frase: “Obeeix, vacuna’t”. 

No és l’única pancarta d’aquest tipus que ha aparegut en les últimes setmanes a França. En les protestes convocades a les principals ciutats gal·les els tres últims dissabtes –també aquest– contra el certificat que restringeix els moviments dels francesos no vacunats contra el covid-19, s’hi han vist manifestants “marcats” amb estrelles de David –com les que els nazis obligaven a portar els jueus– amb la inscripció “No vacunat”. També cartells que equiparaven les esvàstiques amb el passaport sanitari i denunciaven “la dictadura de les vacunes”. I no ha sigut només a França. Mobilitzacions similars, al crit de “Llibertat, llibertat!” i igualment multitudinàries, han tingut lloc a Itàlia o Grècia, dos països on el govern també aposta per prohibir l’accés a determinats establiments o activitats a les persones que no es vulguin immunitzar. I a Alemanya, Irlanda, el Regne Unit o els Estats Units el debat és especialment intens. 

I és que els països rics –aquells que, després d’una cursa frenètica, ja tenen totes les dosis o gairebé per immunitzar la població– han entrat en una nova fase política de la pandèmia: com gestionar aquella part de la societat que no vol administrar-se la vacuna contra el covid-19. Amb la variant delta consolidada a bona part del món i amb una immunitat de ramat que ara els experts xifren en un 90% de la població –i no en el 70%, com es deia al principi–, cada cop són més els executius que, impacients per tornar a una certa normalitat sanitària i econòmica, pressionen els ciutadans perquè es posin la dosi. Tot i que, de moment, en la majoria d’estats l’opció d’obligar tot el país a vacunar-se no s’està estudiant, s’opta per estratègies més indirectes: principalment, retallant les llibertats de les persones que no s’han volgut immunitzar i, en alguns casos, fins i tot obligant –aquí sí– alguns sectors de la població, com els funcionaris, a vacunar-se. Arran d’aquestes postures sorgeixen les manifestacions i la polèmica.

L’exemple de França

Probablement, el cas més il·lustratiu és el de França, on el moviment antivacunes ve d’abans del covid-19 i, històricament, ha tingut certa força. Abans que s’iniciés la campanya de vacunació, diferents sondejos deien que un 40% dels francesos eren escèptics amb la vacuna. Malgrat que aquesta xifra ha anat disminuint amb els mesos, n’hi ha d’altres que continuen preocupant: fins fa dues setmanes, prop del 50% de les infermeres encara no s’havien immunitzat. Per a Emmanuel Macron, que fa mesos que té la mirada en les presidencials de l’abril que ve, revertir aquest panorama ha passat a ser una de les seves prioritats. Com a conseqüència, mesures de xoc: des del 21 de juliol està prohibit entrar sense el certificat sanitari –que acredita la vacunació o el resultat negatiu d’un test realitzat durant les 48 hores prèvies– a qualsevol esdeveniment cultural i esportiu en què es concentrin més de 50 persones; per exemple, museus, teatres o partits de futbol. Això s’ampliarà a partir del 9 d’agost, quan sense aquest passaport no es podrà viatjar ni en avió ni en tren, ni es podrà accedir a bars i restaurants. A més, París forçarà a vacunar el personal sanitari a risc de quedar-se sense sou a partir del setembre si no ho fan. No descarta fer el mateix amb els professors, els bombers o els militars. 

Les protestes dels crítics amb aquestes mesures, de moment minoritàries, han fet reviure a l’Elisi la por que es torni a activar una protesta social com la dels armilles grogues, que van ser un autèntic maldecap per a la popularitat de Macron i que ja s’han deixat veure en algunes de les manifestacions recents contra el certificat covid. Malgrat això, el president no afluixa i aquesta setmana, durant la seva visita a la Polinèsia francesa, va parlar clar: “Quant val la teva llibertat si em dius que no et vols vacunar? Si demà contagies el teu pare o la teva mare o a mi, jo seré víctima de la teva llibertat. Això no és llibertat, això s’anomena irresponsabilitat, egoisme”. El polític nascut a Amiens contestava una de les crítiques recurrents envers el certificat: que és un atac a les llibertats. 

Mentrestant, la realitat que es viu a Itàlia és molt similar a la francesa. El govern de Mario Draghi també ha presentat un certificat covid sense el qual aviat no es podrà accedir a diversos establiments: des de bars i restaurants fins a teatres i gimnasos. Grècia, en canvi, ha optat per fer obligatòria la vacuna entre els treballadors de la sanitat i les residències, i ha anunciat que a les universitats només hi tindran accés les persones vacunades o que hagin superat el covid. I a Alemanya, on el moviment contrari a immunitzar-se també té certa presència, l’obligatorietat o no de vacunar la població ha desencadenat una crisi política després que el ministre de la cancelleria, Helge Brau, digués que “els vacunats tindran més llibertats que els no vacunats”. 

Immunitat política

Els motius d’aquesta oposició a les vacunes són molts i diversos. Des de la influència del moviment antivacunes o de les teories negacionistes fins a –i sobretot– una actitud de desídia, desinformació i desconfiança per part de persones que, sovint, se senten fora del sistema. També hi ha una part que té por i que prefereix esperar que siguin la resta els que s’immunitzin primer. Òbviament, hi ha països europeus on la reticència a les vacunes és tan baixa que aquest debat, directament, no ha agafat gaire volada. És el cas de Bèlgica, Portugal o fins i tot Espanya. 

En canvi, lluny de les fronteres europees, els Estats Units viuen una tempesta política arran d’aquesta qüestió. Joe Biden pressiona perquè el ritme d’immunització, ara estancat, torni a agafar velocitat: des de recompenses de 100 euros als ciutadans que es posin la punxada fins a anuncis molts més contundents, com que els treballadors federals hauran d’escollir entre vacunar-se o sotmetre’s a proves freqüents i utilitzar mascareta. El demòcrata també ha optat per un discurs polític clar i dur: “Si no esteu vacunats, no sou ni de bon tros tan llestos com pensava”.

L’historiador alemany Malte Thiessen recordava aquesta setmana al portal DW que “la vacunació sempre ha sigut una qüestió altament política”. El covid-19 no ha fet més que corroborar-ho. I en la carrera de desgast que la pandèmia ha sigut per a la majoria d'executius, la fita d’aconseguir la immunitat total és ara l’enèsima prova. Almenys per als governs rics, que es van assegurar ben aviat totes les dosis –i més– per protegir la seva població. Per als governs dels països del sud global, la gran prova continua sent aconseguir prou vacunes per arribar a un mínim d’immunitat.