ÀFRICA

RD Congo: després de l’Ebola, el covid

El país, martiritzat per altres malalties endèmiques com el xarampió, registra pocs casos de coronavirus

Tres membres de la comunitat mbuti a la província d’Ituri, a l’est de la República Democràtica del Congo.
Núria Vilà Coma
19/12/2020
4 min

Butembo / Goma (rd Congo)"El covid a l’est de la República Democràtica del Congo ha estat criticat en tots els sentits” , comença narrant Moise Kombi, supervivent de l’Ebola i ara president de la Fraternitat de Supervivents d’Ebola a Butembo, una localitat al nord-est del país africà. Criticat i fins i tot posat en dubte. Kombi treballa perquè aquells que han vençut la malaltia de l’Ebola -que tant ha martiritzat aquest país i que, de fet, és on es va originar- puguin superar l’estigmatització que pateixen per haver-se infectat. Kombi deixa clara una cosa: en aquesta regió, el covid-19 va arribar com una epidèmia més. Quan el brot d’Ebola es donava pràcticament per finalitzat, van començar a arribar els primers casos de coronavirus, que se sumaven a altres malalties endèmiques com l’oblidada i mortífera malària o el xarampió, que el 2019 va matar més de 6.000 persones arreu del país, la gran majoria infants.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Però, probablement, l’experiència d’haver de conviure amb aquestes crisis sanitàries ha ajudat a controlar els casos de covid-19. Així ho pensa, si més no, Claude Sengenya, periodista establert a Butembo. “[La població] Va respectar de seguida les mesures de protecció comunicades per les autoritats. Venim de viure una greu crisi sanitària amb l’Ebola i valia la pena no cometre els mateixos errors per evitar moltes morts de nou”, argumenta. N’hi ha alguns, però, que com passava amb l’Ebola no se’n refien: creuen que el covid-19 és un business, un negoci o una mena d’invent dels governs o de les mateixes ONG.

Sigui com sigui, fins ara, d’una població d’uns 90 milions de persones, les dades oficials registren uns 15.000 contagis de covid-19 i 354 morts. Segueixen sorgint casos, però res a veure amb les dades europees. I aquí és on ve la principal pregunta que molts es fan des del principi de la pandèmia: per què en els països africans el covid-19 està afectant d’una manera tan baixa si es compara amb Europa o també amb la resta de món? ¿Es fan menys proves PCR i, per tant, hi ha població jove asimptomàtica que no s’ha detectat, o és que el virus realment no circula entre la població? ¿És l’experiència en la gestió d’altres crisis sanitàries? Un clima temperat, una mitjana d’edat molt jove i una esperança de vida baixa són, segons Bernardin Kasereka Siviholya, cap mèdic de la província de Kivu Nord, les causes principals de la poca afectació del virus.

De precaucions i controls n’hi ha. Per entrar al país, per exemple, es necessita presentar una prova PCR negativa i recent, com en molts altres estats. Però el que no resulta tan comú és que també es demani una altra prova abans de sortir del país. Als carrers de Goma, la capital de la província de Kivu Nord, o de Butembo són presents arreu els cartells per sensibilitzar la població sobre la necessitat de seguir les mesures de protecció contra el covid. La presa de temperatura a l’entrar en establiments o la higiene de mans també se segueixen en molts llocs, i a l’inici de la pandèmia es va decretar un confinament. L’ús de la mascareta està estès a Goma, tot i que en poblacions com Butembo pràcticament és invisible.

El que sí que continua sent ben visible és l’empremta que ha deixat l’Ebola, que es va donar per erradicat a tot el país a mitjans de novembre. “Hem viscut un període difícil, i ara la comunitat necessita temps per comprendre la nova situació que ha sorgit”, explica el doctor Kasereka. Es refereix a la dificultat d’adaptar-se al covid just després de rebre l’impacte brutal de l’Ebola: en aquesta zona de l’est del país, dels 3.470 infectats per aquesta malaltia, 2.287 van morir. L’epidèmia en aquesta regió es va acabar al juny, després de dos anys. Però just llavors sorgia un nou brot a la província d’Equador, que es va acabar erradicant el mes passat.

La resposta a l’Ebola, coordinada per la comunitat internacional, contrasta amb l’estratègia contra el covid, dirigida a nivell local. L’Ebola ha servit de precedent per adoptar ara mesures de protecció similars per respondre al covid, però el fet que la letalitat de l’Ebola fos molt més elevada i que tots els casos registrats fossin traslladats sempre a un centre mèdic ha creat dificultats per comprendre la nova malaltia. “La població no entén com se li pot dir a algú que és positiu [de covid-19] i deixar-lo a casa. Treballem perquè s’entengui que hi ha una diferència gran entre qui té un virus mortal i qui no”, explica Kasereka.

Violència sexual, l’altra epidèmia

Del covid-19 hi ha un altre aspecte que preocupa. Com en altres llocs del món, el confinament que va tancar escoles durant el principi de la pandèmia ha posat al descobert un augment significatiu de casos de violència sexual contra nenes i adolescents en entorns pròxims.

En aquesta zona és especialment delicat perquè ja era una regió molt afectada per la violència sexual contra les dones i les nenes: el 2019, l’ONU va documentar 1.409 casos de violència sexual (un 34% més que el 2018) vinculats només al conflicte armat que viu la regió, que enfronta les Forces Democràtiques Aliades, els Mai-Mai i les Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda en una lluita pel control del territori i dels seus abundants recursos naturals.“El covid ens ha fet molt de mal, perquè tenim molt més casos des del confinament”, diu Espérance Kivasigha, presidenta de FEPSI (Femmes Engagées pour la Promotion de la Santé Integrale). “Nens i nenes es quedaven a casa, jugaven i es confinaven junts. Hem constatat molts casos de menors violades que han quedat embarassades”.

L’est de la República Democràtica del Congo, un conflicte obert

L’est de la República Democràtica del Congo viu sota un conflicte entre grups armats -sobretot de les Forces Democràtiques Aliades (ADF), els Mai-Mai i les Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR)- que lluiten pel control del territori i dels abundants recursos naturals. L’herència del colonialisme belga, una dictadura de més de 30 anys i el conflicte vigent als Grans Llacs Africans en són algunes de les causes. Sota aquest context, segons les Nacions Unides més de 1.300 persones han estat assassinades per grups armats durant la primera meitat del 2020 a la regió, tres vegades més que en el mateix període de 2019, i més de 50.000 persones han fugit dels combats recents a la província del Kivu Nord.

Sota aquest context d’inestabilitat, part de la població local va reaccionar amb hostilitat davant l’arribada d’estrangers per al tractament de l’Ebola, que va dificultar-ne l’eradicació. Ara es tem que, si durant un pic de violència sorgeix una nova emergència epidèmica -com la Covid-19-, augmenti desenfrenadament la propagació de la malaltia, sobretot a causa de les amenaces als sanitaris i per la dificultat de rastrejar els pacients correctament en regions turbulentes.

stats