Raed al-Saleh, casc blanc de Síria: “No demanem ambulàncies; cal que s’aturi la guerra”

BarcelonaRaed al-Saleh tenia una botiga d’electrònica a Alep fins que la guerra a Síria li va arrabassar la vida. Ara es dedica a rescatar gent de sota la runa de les cases bombardejades, mentre la seva dona i les seves dues filles l’esperen en un camp de refugiats a Turquia. És el director de la Defensa Civil Siriana, una organització amb tres mil voluntaris a dins del país formada per fusters, paletes, mecànics i ferrers convertits en bombers improvisats amb una sola missió: salvar vides. Se’ls coneix popularment com els Cascos Blancs. Ha visitat fugaçment Catalunya per recollir el premi Ànima Ciutat de Mollerussa en reconeixement a la seva tasca humanitària.

Ha après a predir les bombes que cauran només sentint el so del motor dels avions.

Per desgràcia acumulem molta experiència. Pel so reconeixem el tipus d’avió i podem saber quin tipus de bomba llançarà i la magnitud de la destrucció que provocarà. És dur esperar que en lloc d’un Su-24 sigui un Mig-29, perquè els primers llancen bombes de fragmentació.

Com van néixer els Cascos Blancs?

Vam començar el 2013: érem un grup de 20 amics, sense cap experiència prèvia. Poc després que jo m’hi incorporés ens vam trobar amb una massacre al mercat de Darkuix [al nord-est de Síria]: hi van morir almenys 112 persones i amb prou feines en vam poder salvar dues o tres. Era molt depriment. A Turquia ens van oferir els primers cursos de formació en primers auxilis i tècniques de rescat. Aleshores vam decidir que, dels que havíem sigut preparats, cadascú aniria a una població diferent i hi crearia un equip. Al principi funcionàvem clandestinament i sense cap comandament unificat. El 25 d’octubre del 2014 vam fer reunió general per aprovar els estatuts i organitzar departaments en diverses regions de Síria. A mi em van escollir com a director els altres companys: els mandats són d’un any ampliable a tres i després hem de deixar el càrrec.

Cascos blancs: els herois d'Alep que salven vides sota la runaQui són els voluntaris i per què han decidit quedar-se?

Tots som sirians i no tenim afiliació militar ni política. El nostre lema és “Som el poble i servim el poble”. Tenim metges, fusters, comerciants, mecànics, mestres, estudiants, exmilitars... Quan hi ha algú sota la runa no preguntem qui és, si és un soldat o si és d’un bàndol o de l’altre. La nostra missió és salvar totes les víctimes. Molta gent ha decidit quedar-se a Síria, com nosaltres. Hem decidit quedar-nos per ajudar la nostra gent, el nostre poble. Volem que la gent no hagi de marxar de casa, del seu carrer, del seu barri. Som a Síria i hi continuarem fins que s’acabin els bombardejos. No marxarem: és el nostre país.

Vostès també s’han convertit en objectiu de guerra.

El règim sirià i l’aviació russa fan servir sistemàticament l’estratègia del doble bombardeig. Llancen un atac i, quan els veïns i els equips de rescat van a ajudar les víctimes, tornen a atacar per maximitzar les baixes. Des que vam començar a treballar hem perdut 147 voluntaris, però hem salvat la vida a 70.000 persones. Tenim un lema: “Si pots salvar una vida és com si haguessis salvat tota la humanitat”.

Sovint se’ls qualifica d’herois.

Es pot pensar que el que fem és heroic, però de fet és molt més devastador i depriment del que sembla. Ens dediquem a treure cossos de la runa: mai saps si et trobaràs la teva germana, el teu germà o un amic. Si som herois voldríem deixar de ser-ho, que s’acabi la guerra i recuperar les nostres vides. La situació a Síria és cada dia pitjor. Gairebé un milió i mig de persones estan bloquejades en una zona on no es poden moure. Molta gent ha perdut l’esperança.

Sembla que hi ha pocs motius per a l’esperança a Síria, però els Cascos Blancs en són un. La història del nadó miracle va commoure el món.

Quan estaven a punt de marxar d’una casa bombardejada els companys van sentir el plor d’una criatura. Es van passar 16 hores excavant i finalment van poder rescatar viu el nadó. Encara el veiem de tant en tant: són coses com aquesta les que ens fan tirar endavant.

La població civil dels barris de l’est d’Alep és sistemàticament bombardejada per l’aviació russa i la siriana. Què reclamen?

La situació d’Alep requereix una consciència mundial per aturar les bombes. No ens calen ambulàncies ni eines, el que necessitem és que s’acabi la guerra d’una vegada.