Rabat no vol europeïtzar la crisi amb Espanya

BarcelonaEl Marroc no vol que el pols diplomàtic que manté amb Espanya per pressionar el govern de Pedro Sánchez en la qüestió del Sàhara Occidental es converteixi en un problema amb la Unió Europea. Madrid ho sap i des del primer moment ha buscat la solidaritat dels socis europeus. I l’ha obtinguda. Després que el Parlament Europeu, a instàncies dels eurodiputats espanyols, condemnés dijous que Rabat utilitzés els menors en l’entrada el mes passat de milers persones a Ceuta amb la falsa esperança que podrien arribar a Europa, ahir Rabat va voler fer valer la seva condició de guardià de les fronteres europees.

“La resolució adoptada pel Parlament Europeu no canvia el caràcter polític de la crisi bilateral entre el Marroc i Espanya”, assegurava ahir en un comunicat el ministeri d’Exteriors del règim alauita. I titllava d’“inútils” els “intents d’europeïtzar” aquesta crisi. Responent a la resolució de l’Europarlament -aprovada per 397 vots a favor, 85 en contra i 196 abstencions d’un total de 705 eurodiputats-, Rabat va voler recordar que actua amb diligència a l’hora de vigilar una de les fronteres del sud d’Europa: “Només des de 2017, la cooperació migratòria ha permès avortar més de 14.000 intents de migració irregular, desmantellar 5.000 xarxes de tràfic de persones, rescatar més de 80.500 migrants al mar i evitar innombrables intents d’assalt ” (el terme bèl·lic amb què Espanya es refereix als intents dels migrants de saltar les tanques de Ceuta i Melilla). “La postura de professor i alumne ja no funciona”, rebla el comunicat.

Madrid busca el suport europeu

Eduard Soler, investigador del Cidob, recorda en un article a EUObserver que “Espanya és conscient de tots els elements que poden irritar les relacions bilaterals i ha buscat l’europeïtzació com a part de l’estratègia per mitigar el risc d’una escalada del conflicte”. En altres paraules: el missatge a Rabat és que si amenaça Espanya s’està enfrontant al conjunt de la Unió Europea.

Si el Marroc insisteix que la crisi és política i no migratòria és precisament per evitar un xoc amb Brussel·les. Un intent de rebaixar el to després que la crisi de Ceuta se li acabés girant en contra. Rabat ha vist créixer el malestar intern entre la població del nord, que va veure com els seus fills es jugaven la vida inútilment en una frontera que ni els pares ni les mares han pogut creuar per anar a treballar des de l’octubre de 2019. A nivell internacional la imatge del Marroc ha quedat tocada, perquè alguna cosa passa quan un règim que es ven al món com una economia en desenvolupament amb grans projectes d’infraestructures obre una frontera i deu mil persones en fugen desesperadament en qüestió d’hores.

“La idea que un país que sovint es presenta com un soci exemplar a Brussel·les converteixi la immigració en una arma ha fet sonar les alarmes en els cercles de presa de decisions europeus”, explica Soler. Encara és massa viu el record de les imatges del febrer del 2020, quan el president turc Recep Tayyip Erdogan va dir als milions de refugiats acollits a Turquia que les portes de la frontera amb Grècia estaven obertes, cosa que va desencadenar escenes de caos i violència per part de la policia i l’exèrcit grecs, que els dirigents europeus van córrer a justificar elogiant el paper del govern conservador de Kiriakos Mitsotakis com a “escut de la UE”. En el cas de Ceuta, els líders europeus també van córrer a donar el mateix missatge: la frontera de Ceuta és una frontera europea. Un mantra que envia un missatge polític contundent. Encara que Espanya va deixar els seus enclavaments del nord del Marroc fora del territori Schengen quan es va incorporar a la Unió per preservar els seus interessos econòmics.