Llums i ombres de la Turquia d’Erdogan

IstanbulAssegut en un cafè amb vistes al Bòsfor, al districte turístic d’Eminonu, el Hassan, de 68 anys, assenyala l’horitzó, on es veu un dels tres enormes ponts penjants que connecten les dues ribes del Bòsfor. “Abans t’estaves hores parat amb el cotxe per creuar a l’altra banda. Autobusos, camions, cotxes, tot tipus de vehicles passaven per allà. Però gràcies a Erdogan ara tenim el pont més gran del món, per on creuen tots els camions i vehicles grans que venen d’Europa a Àsia, sense que bloquegin el tràfic de la ciutat”, explica.

El tercer pont del Bòsfor, batejat com a Yavuz Sultan Selim, és una de les obres d’enginyeria faraòniques que se li atribueixen a Recep Tayyip Erdogan. Kemal Atatürk va ser el pare de la Turquia moderna i Erdogan aspira a ser el pare de la Gran Turquia. Algunes altres d’aquestes megaconstruccions són l’autopista del Màrmara Nord -que connecta amb el pont- i el nou aeroport d’Istanbul, que pretén ser el més gran del món.

Inversions faraòniques

Aquestes obres faraòniques han costat a les arques públiques milers i milers de milions de dòlars. En els setze anys de govern del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) -els primers mesos no va governar Erdogan sinó Gül-, s’han millorat els serveis públics, la xarxa de metro, els tramvies i els autobusos, els parcs públics, i des de fa 10 anys s’ha implantat la sanitat pública. Malgrat això, molts turcs li retreuen al sultà que estigui dilapidant els diners públics en la construcció de l’enorme i luxós Palau Presidencial. “500 milions d’euros i 1.000 habitacions. Mentre Erdogan està malgastant els nostres diners, jo he d’ajudar la meva mare viuda perquè no pot viure amb la pensió que li paguen. És una vergonya”, es queixa l’Oguz, un treballador autònom.

La devaluació de la lira turca, i la consegüent inflació, així com també la desocupació, podrien influir en la decisió dels votants a les eleccions generals de diumenge. Per aquest motiu el govern ha posat en marxa la màquina de fer diners, i durant el període electoral va prometre un paquet d’incentius de 4,8 milions d’euros per mirar d’alleujar la situació dels pensionistes i de les persones pobres.

Els partidaris de l’AKP són molt més optimistes sobre l’economia en comparació amb els electors dels partits de l’oposició, i atribueixen la responsabilitat de la recent crisi econòmica a les “potències estrangeres”, que intenten debilitar el president turc. “Gràcies a Déu estem sobrevivint. El turisme va malament però és per la propaganda negativa que alguns països europeus li estan fent a Turquia”, diu Alattin Bozdogan, venedor en una botiga d’articles de regal per a turistes al Gran Basar d’Istanbul. “L’altre dia van venir a la meva botiga un grup de turistes alemanys i un d’ells em va dir que no li agradava Erdogan. ¿Amb quin dret es creu un alemany d’opinar sobre el president o la política de Turquia?”, exclama.

Visions oposades

El “clima de la por” que es respira els últims anys, des que es va imposar l’estat d’emergència després del fallit cop d’estat del juliol del 2016, ha convertit els turcs en desconfiats i recelosos a l’hora de parlar amb els periodistes. Més de 100.000 treballadors públics van ser destituïts dels seus llocs de treball i molts altres van ser detinguts per presumptes vincles amb Fethullah Gülen, establert als Estats Units, els seguidors del qual són acusats d’haver orquestrat el complot colpista.

El pes del silenci impera al barri conservador de Fatih, que durant els anys cinquanta va ser el centre neuràlgic d’Istanbul. “Som funcionaris, no podem parlar. Per què t’interessa conèixer la meva opinió?”, ens increpa un home que està prenent un burak -una empanada típica turca- en un banc d’un parc.

Malgrat tot, una cosa que agraeixen a Erdogan les dones musulmanes és la llibertat religiosa a les universitats. “Aixecar la prohibició del vel islàmic és una decisió democràtica. El respecte a les llibertats religioses i els drets humans va arribar amb Erdogan”, assegura la Fatema, estudiant de dret a la Universitat d’Istanbul. Però no totes les estudiants i els professors comparteixen la seva opinió. “Amb Atatürk es van portar escoles i instituts als pobles. L’educació era un dels pilars de la Turquia moderna. Mira ara en el que ens hem convertit. Les escoles dels pobles es van canviar per mesquites i escoles alcoràniques per poder dominar les ments”, assegura el Tanfars, formador de professors de la Universitat d’Istanbul.

“El nivell d’ensenyament ha baixat moltíssim. Jo mai he sigut de cap partit, però quan la política penetra en tots els camps, inclòs el de l’educació, és molt perillós. M’agrada Muharran Ince [principal rival d’Erdogan, del Partit Republicà del Poble (CHP)] perquè és professor com jo i si aconsegueix ser president farà canviar les coses”, diu el Tanfars.

Tot i que la participació sol ser alta a Turquia, el país sent fatiga electoral. “En els últims tres o quatre anys Turquia ha passat d’una elecció a una altra -diu el Mermer, que treballa en un bar-. Tot i la importància de les eleccions, les primeres després del referèndum constitucional, cap partit està promovent una narrativa poderosa que mobilitzi els electors”.