499 quilòmetres de problema

Enviat especial a BelfastQuatre-cents noranta-nou quilòmetres de frontera separen Irlanda del Regne Unit. Són un gargot de traç gruixut, dibuixat amb presses damunt el mapa en el moment de la partició de l’illa entre els sis comtats del nord, els que formen l’Ulster, i els 26 del sud, que integren la república. Des de l’any 1921 fins als Acords de Pau del 1998 van ser un continu de controls entre els dos països: duaners, primer; i militars, després, a mesura que l’intent d’extermini entre la comunitat catòlica i la protestant anava deixant enrere una estesa de més de 3.500 cadàvers al llarg de quasi tres dècades de conflicte (1969-1998).

La pau dels últims vint anys, o “l’absència oficial de violència”, en paraules a l’ARA de David Ford, exlíder de l’Alliance Party (els liberals no sectaris d’Irlanda del Nord) i exconseller de Justícia del govern de la província del 2010 al 2016, ha esvaït la capriciosa línia traçada sobre el mapa. Però d’aquí un any just, quan el Regne Unit surti amb pompa i circumstància de la Unió Europea (UE), aquesta línia pot tornar a recuperar gruix. Molt més per a la política i el futur de l’illa que no pas per a la geografia. Perquè la frontera dura del Brexit, com en diu tothom ja a l’illa d’Irlanda, i com evitar-la, és el gran problema a què s’enfronta el divorci entre Londres i Brussel·les.

Un Brexit sense Brexit

És la quadratura del cercle. Els Acords de Pau de Divendres Sant del 1998 obliguen tant Londres com Dublín -i per extensió Brussel·les- que a l’interior de l’illa no hi hagi cap frontera. Quin és el problema? Que després del Brexit les mercaderies que entrin a Irlanda procedents de la Unió sense cap aranzel puguin acabar també al Regne Unit sense cap aranzel, encara que en l’acord comercial que es preveu tancar entre Brussel·les i Londres se n’estableixin alguns. I el mateix podria arribar a passar per al moviment de persones. Com a últim recurs, com a “suport legal” si no es trobés cap solució final satisfactòria, l’acord de transició presentat dilluns de la setmana passada preveu que Irlanda del Nord acabaria sent part de la unió duanera i, a la pràctica, romandria també dins el mercat únic. Un Brexit sense Brexit, doncs. Londres confia que l’acord comercial que signi amb la UE serà tan permeable i favorable que, comptat i debatut, no caldran controls. Una altra vegada, doncs, Brexit sense Brexit, però havent sortit oficialment de la UE.

Stephen Farry, diputat a l’Assemblea de Stormont des del 2007 també per l’Alliance Party, resumeix la qüestió per a l’ARA amb una fórmula quasi matemàtica: “Per entendre la complexitat de tot plegat has de tenir present els tres elements en joc. D’una banda, la no presència de controls duaners de cap mena entre el Regne Unit i Irlanda; d’una altra, la sortida del Regne Unit del mercat únic, i, finalment, la sortida del Regne Unit també de la unió duanera, perquè són aquestes dues coses les que ha declarat el govern britànic que farà. Per tant, t’ho miris com t’ho miris, pots tenir dos dels tres elements, i els pots combinar com vulguis. Però els tres a la vegada no”.

A deu quilòmetres de Stormont, a Shankill Road i a Falls Road, les zones protestant i catòlica per excel·lència de l’oest de Belfast -les més tràgicament famoses pels enfrontaments (Troubles)-, el problema del Brexit es percep d’una manera menys racional.

Al número 309 de Shankill Road, tres parroquians esperaven torn per tallar-se els cabells en una barberia dimarts a la tarda totalment aliens a la qüestió. Aquest periodista els va demanar pel Brexit. L’amo, Ethan Robinson, de 37 anys, va agafar l’exemplar del dia del Belfast Telegraph per mostrar la notícia que l’havia indignat, a ell i a la clientela. El titular deia: “El Brexit és més important per a la gent de la Gran Bretanya que mantenir Irlanda del Nord dins la Unió”. La informació feia referència a una enquesta feta entre la població a l’illa de la Gran Bretanya. El 36% dels consultats consideraven prioritari abandonar la Unió Europea per sobre, fins i tot, de la integritat territorial del Regne Unit. Per als unionistes, aquesta era la gran preocupació del Brexit, no pas l’existència de cap control fronterer.

A trenta minuts a peu de la barberia, al 198 de Falls Road, l’artèria catòlica de l’oest, Ray Sanders, de 62 anys, funcionari investigador del Parlament de Stormont, assegurava poc després: “El Brexit està provocant un empitjorament de la situació”. En general, els partidaris republicans veuen el Brexit com una oportunitat, a mitjà o llarg termini, perquè el nord de l’illa acabi unint-se al sud. Però no és aquest hipotètic guany el que més interessa a Ray, sinó les repercussions negatives. Ho diu davant una sidra al pub The Red Devil. El raonament que fa és ben simple, encara que pugui sonar sorprenent. “Si hi ha una frontera dura i es tornen a establir controls, el 5% dels dissidents que encara queden amb accés a armes i a l’explosiu plàstic Semtex potser hi tornaran. I si hi tornen, aleshores què farà Londres? ¿Ens enviarà l’exèrcit altra vegada?”

Una unió duanera

Però no sembla que el futur hagi d’anar tan malament. Almenys és el parer de Steve Aiken, diputat per South Antrim de l’Ulster Unionist Party (UUP), la formació hegemònica de l’unionisme durant els Troubles, ara en hores baixes. Aiken proposa la construcció d’una “unió duanera” entre les dues illes, la Gran Bretanya i Irlanda, per evitar la frontera dura. Excapità de submarí nuclear i, tot i la seva condició d’unionista, cap de la campanya del Remain al referèndum del Brexit (o sigui, de continuar dins la UE), demana una negociació justa i honesta entre Londres i Dublín. “Perquè votar pel Brexit no va ser un vot per sortir del Regne Unit. Que es deixin d’enganyar els governs de Londres i Dublín i que quedi sense efecte la clàusula de suport legal per si de cas no es troba cap solució”.

Fins a l’últim moment, doncs, què fer amb la frontera i com evitar-ne una de dura serà el gran problema. Quatre-cents noranta-nou quilòmetres de problema entre Londres, Dublín i Brussel·les. Queda un any per al Brexit, però molt menys temps per resoldre la qüestió.