El que queda de Ióssif Stalin
Volgograd, segueix sent Volgograd. Però, seixanta anys després de la seva mort, Ióssif Stalin ha aconseguit recuperar per uns dies el nom de Stalingrad per a l'emblemàtica ciutat de la derrota del nazisme. Sis dècades després, la figura del dictador encara no ha rebut el càstig històric anunciat pel seu successor Nikita Khrusxov el 1956 en el vintè congrés del PCUS. A Geòrgia, el país natal de Stalin, el president Saakaixvili ha provat d'esborrar-ne la imatge, però no ha aconseguit que Gori, el poble on va néixer, deixi de ser lloc de pelegrinatge. Sigui com a icona o com a espectre, Stalin continua gravitant sobre la vida russa i no és exagerat afirmar que la seva memòria ha trobat en el règim de Vladímir Putin un aliat. Possiblement perquè el seu perfil polític té components estalinians. Una mena d'estalinisme postmodern que s'expressa fins i tot en la fal·lera per la perpetuació en el poder. Per a Putin, ser al Kremlin fins al 2024 seria equiparar el seu comandament al de Stalin.
Sense memòria històrica
Putin no nega els crims del seu predecessor però els relativitza i evita identificar Stalin només amb el terror i el Gulag: amb la diguem-ne versió russa de la banalitat del mal. L'Stalin de Putin és sobretot el constructor de la gran pàtria soviètica, de l'expansió de l'imperi. No és estrany que el desembre del 1999, després que la Duma l'investís primer ministre, Putin s'afegís a un brindis privat a la memòria de Stalin convocat pel líder del Partit Comunista Guennadi Ziugànov. El mateix Ziugànov en donaria fe i Putin mai ho desmentiria. També l'any 2005, durant la celebració a Moscou del 60è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, Putin va permetre l'exhibició de retrats de Stalin i va lloar davant dels mandataris occidentals el sacrifici i l'heroisme soviètic, i va qualificar l'ensorrament de l'URSS de "catàstrofe històrica".
El nacionalisme rus -com l'espanyol amb Franco- passa de puntetes sobre els crims de Stalin i la recuperació de la memòria de les víctimes, només reivindicada pels més crítics. El recompte de 7 milions de víctimes de la historiadora Olga Xatunòvskaia seria ratificat pel britànic Robert Conquest posant-hi dates: 7 milions entre el 1921 i el 1953. A més, Conquest apunta que entre el 1937 i el 1938 dos milions de persones van ser exterminades al Gulag i que el 1952, un any abans que morís Stalin, als camps hi quedaven uns 12 milions de persones. Xifres mai ratificades per l'única comissió d'investigació que hi ha hagut, creada per Mikhaïl Gorbatxov i presidida per l'historiador Víktor Zemskov. Segons l'acadèmic, entre el 1921 i el 1953 hi va haver 4 milions de deportats, 800.000 dels quals van ser assassinats. La historiadora nord-americana i premi Pulitzer Anne Applebaum ha documentat 18 milions de detinguts.
Els 60 anys de la mort de Stalin coincideixen amb el centenari de la publicació d' El marxisme i la qüestió nacional , considerat el seu millor text teòric. Stalin gosa fer una definició de nació més enllà dels conceptes de minoria nacional , de nacionalitat i d' estat nació . "Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base d'una comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, que es manifesta en la comunitat de cultura". Mai se sabrà de quines fonts va beure l'Stalin del 1913 per arribar a dissenyar un concepte amb tanta precisió. Ell mateix el menystindria després en nom de l'estat nació soviètic construït sobre el nacionalisme rus.
