WashingtonLa crisi entre els EUA i l’Aràbia Saudita ha esclatat quan menys s’esperava, quan els líders dels dos països eren més a prop. I el més imprevist de tot és que no ha arribat pels milers de morts, molts dels quals nens, causats pels atacs al Iemen, sinó per una sola mort, la del periodista dissident saudita Jamal Khashoggi. De la nit al dia, empreses nord-americanes se’n van de l’Aràbia Saudita i fins i tot els think tanks de Washington, unes de les institucions més prosaudites dels EUA, estan tornant diners a Riad.
Per què ara? Per què això? És una sorpresa que subratlla la impredictibilitat del món actual. Però també revela grans veritats de les polítiques d’aliances, la psicologia de grup i la percepció de la moral.
Qualsevol periodista que ha cobert una catàstrofe humanitària entén el que va dir Stalin: la mort d’una persona és una tragèdia, però la mort d’un milió és una estadística. Per això la cobertura periodística d’un episodi de fam o d’una inundació sovint ressalta la història d’una víctima. Per això l’Ailan Kurdi, el nen sirià que va aparèixer mort en una platja turca el 2015, va captar l’atenció mundial sobre la crisi de refugiats.
Els psicòlegs han detectat repetidament que la gent sent una reacció emocional més gran per una mort que no pas per moltes, fins i tot si les circumstàncies són idèntiques. Perversament, com més víctimes, menys compassió. Se’n diu el col·lapse de la compassió. No és que no ens importin un milió de morts, al contrari: ens sentim desbordats i apaguem les nostres emocions com a autodefensa preventiva. Durant anys, els líders saudites se’n poden haver beneficiat sense saber-ho, amb el milió de casos de còlera al Iemen, per exemple. Ara, l’assassinat de Khashoggi és diferent. És pròxim, sobretot per als qui treballen en política exterior: és un periodista educat, viatger, que molts tindrien com a amic. Les seves columnes al Washington Post el van fer membre de l’elit intel·lectual de Washington. I el mateix príncep Bin Salman pot haver fet la història encara més sonada, perquè els anteriors monarques tendien a ser austers i distants, inescrutables. Però Bin Salman ha gastat molts diners a vendre’s com la cara de l’Aràbia Saudita, personalitzant el poder i esdevenint ell mateix famós. Tot i que el govern saudita assegura que no en tenia coneixement, la mort de Khashoggi ja es veu com la història de dues personalitats enfrontades. El periodista crític i el monarca capritxós. Protagonista i antagonista.