Una qüestionada OMS, sense diners ni poder

MartorellL’OMS, com la seva organització mare, Nacions Unides, té pendent una gran reforma que la posi al dia i sobretot la doti d’instruments de poder real. L’atac frontal que Donald Trump ha fet a l’única entitat que vetlla per la salut pública a nivell mundial és una bona prova de la urgència d’abordar canvis: des del finançamenta la seva estructura. Experts i governs coincideixen en veu baixa en les mancances i defectes però ara per ara és l’única eina global amb la què es compta per evitar que cada país vagi a la seva en la lluita contra la pandèmia.

El gest de Trump ha provocat el tancament de files al voltant de l’OMS i del seu director general, l’etíop Tedros Adhanom Ghebreyesus, el primer africà que trenca el sostre de vidre en aquesta agència –monopolitzada històricament per dirigents asiàtics i europeus– i a qui se li retreu haver donat per bones les xifres i paraules de la Xina a l’inici del brot –tot i que el personal de l’agència no té competències per entrar en un país sense haver estat convidat ni tampoc pot agafar les regnes d’un país sobirà–. Els que creuen en ell diuen que ha pecat de ser massa diplomàtic per intentar que el govern de Pequín col·labori més estretament amb l’ens.

Sense competències

A l’OMS li falta sobretot capacitat de comandament, d’imposar criteris o fins i tot sancionar els que s’escapen de les seves directrius. Les seves declaracions són purament recomanacions que cada país interpreta segons li puguin interessar. L’agenda d’aquesta agència, amb seu a Ginebra, és la de marcar objectius i estàndards en sanitat i benestar i onar els tocs d’alerta que permetin als governs avançar-se per ser capaços de prevenir, actuar i controlar els grans mals. El principal paper és el d’assistir els països amb sistemes sanitaris sense recursos i en coordinador respostes en emergències com l’actual.

Els fons de l’OMS provenen de dos canals. D’una banda, de les quotes obligatòries de cada estat membre que abona anualment en funció de la riquesa i població. Per aquesta via, els Estats Units són els grans aportadors, amb el 15% del pressupost i uns 400 milions de dòlars, seguits molt enrere per la Xina i Alemanya, però té pendents algunes quotes per abonar. Així que, la retirada com a finançador principal farà que la Xina guanyi pes en l’organisme, justament l’excusa de xenocentrisme que ha fet servir la Casa Blanca per aturar les donacions.

De l’altra, les donacions voluntàries d’estats, organismes i empreses del sector sanitari, que arriben a suposar fins a tres quartes parts del total de la caixa. Les quotes gairebé no s’han actualitzat i l’OMS es veu obligada a fer crides perquè els donants es gratin les butxaques. En definitiva, l’organisme no té ni potestat per fer lleis ni autonomia monetària, els dos grans eixos que la fan subsidiària dels estats que la financen. Per al bienni 2020-21, l’assemblea preveia ingressar 6.000 milions de dòlars (la despesa de la Generalitat serà de 25.000 milions d’euros), poca cosa per a l’aspiració de donar bona salut a 7.500 milions de persones.

Escàndols recents

Aquesta no és la primera polèmica que viu. El 2009 l’OMS va donar l’alerta per una pandèmia que finalment no va ser i, malgrat les previsions de milions de morts per la grip A (H1N1, científicament), van morir només unes 18.000 persones. La secretària general de llavors, la xinesa Margaret Chan, va comprar milions de vacunes que, a causa de la poca transmissió del virus, no es van administrar, després que països de tot el món fessin comandes milionàries, fet que va alimentar la teoria de connivència amb les farmacèutiques. Anys després es van denunciar els vincles entre experts de l’ens i els laboratoris Glaxo i Roche, que van guanyar 7.000 milions de dòlars. En una investigació interna, però, l’OMS no va veure cap negoci brut. El 2014 a Chan li va esclatar el brot més letal de l’Ebola, i va admetre haver actuat “tard” per parar la infecció que va causar 11.000 morts.

Els gairebé tres anys d'Adhanom al capdavant tampoc no han estat exempts de crítiques. Sota el seu mandat ha sorgit l’alerta per suposats riscos cancerígens dels embotits i l’octubre del 2017 va haver de desdir-se de nomenar Robert Mugabe com a ambaixador de bona voluntat, obviant que el dictador de Zimbàbue és un dels que van a tractar-se a l'estranger perquè la seva sanitat està enfonsada. De fet, Mugabe va morir en un hospital privat de Singapur.

A Adhanom, escollit amb el suport de la Unió Africana i la Xina el juny del 2017, també se'l recorda pel seu pas pel govern etíop, acusat de violacions de drets humans. Primer com a ministre d'Exteriors i de Salut després, va donar accés a la sanitat a milions de persones pobres del país però la premsa nord-americana va denunciar que havia amagat tres brots de còlera per evitar perjudicar l'economia etíop.