Els quatre escenaris que Putin no imaginava i que condicionaran la invasió

Estrateg i meticulós, Vladímir Putin probablement havia calculat a la perfecció quin volia que fos el desenvolupament dels primers dies de l'ofensiva contra Ucraïna. Gairebé una setmana després que donés l'ordre d'atacar els seus veïns, sembla que hi ha, com a mínim, quatre escenaris que no han sortit com ell es podia imaginar. El que podria ser una bona notícia és també una alerta: el risc d'un Putin encara més imprevisible i acorralat.

Adeu a la guerra llampec? 

Fins i tot als mateixos ucraïnesos els ha sorprès la resistència que està exhibint el seu exèrcit davant l’ofensiva russa. Sembla que Putin volia una guerra llampec: entrar aviat a Kíev, prendre’n el control en poques hores, forçar la rendició del govern i, des d’allí, completar l’operació que el portés a controlar tot el país o gairebé. Moscou va infravalorar les capacitats militars d’Ucraïna i pensava que no necessitaria lliurar grans batalles. Fins ara, i després de sis dies d’ofensiva, Rússia no ha aconseguit controlar cap gran ciutat, malgrat la seva superioritat militar. S’especula que part dels soldats russos –alguns joveníssims– no sabien que el destí final era envair Ucraïna i que la moral és baixa. Això contrasta amb les informacions que arriben des del bàndol ucraïnès. Fins i tot molts civils han optat per agafar les armes i sortir a defensar el país. També ucraïnesos que vivien a l’estranger hi tornen per lluitar.

El factor Zelenski

L’arribada de Volodímir Zelenski al poder a Ucraïna, el 2019, va fer la volta al món. La història era atractiva: un còmic que feia de president en un xou de televisió es convertia en president de veritat. Molts encara se’l prenien de broma, però la guerra ho ha canviat tot. Zelenski, de 44 anys, és ja un heroi inesperat i s’ha reivindicat com un líder valent, capaç de dirigir amb humanitat i honestedat un país assetjat pel múscul militar rus. Els ucraïnesos s’han bolcat en ell, i això que passava per hores baixes de popularitat. També s’ha posat a la butxaca l’opinió pública internacional, cosa que condemna encara més, i per comparació, la imatge de Vladímir Putin. Zelenski ha refusat oferiments dels Estats Units o de França per abandonar el país i s’ha volgut quedar a Kíev, trepitjant el carrer i compareixent cada dia per demanar a la població que resisteixi. I parla clar: tant per explicar la guerra tal com és, sense infantilitzar la població, com per exigir a Occident, contundent, més implicació.

Reforç de l’OTAN i de la UE

Superats els dubtes de l’inici, la resposta d’Occident ha estat més contundent del que molts –inclòs Putin– podien esperar. Hem vist moviments pràcticament inèdits: des del gir d’Alemanya –aturant el Nord Stream 2 o incrementant la seva despesa militar– fins al finançament d’armes a Ucraïna per part de la Unió Europea o el càstig econòmic contra les reserves del Banc Central rus. I se’n poden extreure dues lectures interessants. Pel que fa a la UE, es torna a complir el tòpic anticipat per un dels seus pares, Jean Monnet: “Europa es forjarà en les crisis”. La resposta comunitària ha sigut tan coordinada, ràpida i decidida que ningú diria que la política exterior de la UE venia ferida per una creixent discriminació en el tauler internacional. Com a actor geopolític, Brussel·les es reforça i la seva veu comença a sonar tan forta com la dels Estats Units. I pel que fa a l’OTAN, el diagnòstic és similar. Feia anys que l’organisme no tenia un rumb clar, però Putin ha aconseguit que la seva existència torni a tenir sentit. En països com Suècia i Finlàndia –que comparteix 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia– el debat sobre la pertinença a l’Aliança Transatlàntica ha revifat amb força.

Poc suport a casa

És molt difícil saber quin és el grau de suport que els russos donen a la invasió de Putin, bàsicament perquè el Kremlin reprimeix qualsevol opinió contrària i, per tant, molts opten per callar. Però també serà difícil que els russos trobin arguments per defensar les perillosíssimes dèries del seu president. Rússia és molt més pobra avui que fa una setmana, quan els tancs de Moscou encara no havien iniciat l’avenç cap a Kíev. Les sancions fan efecte. Dilluns, el ruble rus s’enfonsava fins a un 30% respecte al dòlar, una caiguda rècord que no es registrava des del 1993. A Moscou, molts negocis ja no poden acceptar targetes de crèdit perquè estan associats amb els bancs castigats. I a l’aeroport, els destins disponibles són cada cop més limitats. Putin, que en els primers mesos de pandèmia s’havia aïllat en una mena de búnquer per evitar contraure el virus, ha catapultat ara Rússia cap a un aïllament global que castigarà, sobretot, els russos del carrer. Serà interessant veure com reaccionen quan l’ofegament econòmic els deixi sense aire. Però també serà interessant seguir la postura de les elits del país, que tenen els seus negocis –i imperis– escampats pel món. La Xina, la suposada carta de Putin davant les sancions d'Occident, s'ho mira, de moment, des d'una freda distància.