Un quart de segle del ‘divorci de vellut’ de txecs i eslovacs
La desaparició de Txecoslovàquia es va fer sense guerres ni consulta democràtica
BarcelonaSense guerres ni referèndums. La separació de txecs i eslovacs va ser tan pacífica i amistosa que es va batejar com el 'divorci de vellut'. Era l’1 de gener del 1993 i Txecoslovàquia deixava de ser un país i passava a la paperera de la història. Des de llavors, Txèquia i Eslovàquia mantenen una relació estreta, afavorida per una cultura i llengua semblants, i des de l’1 de maig del 2004 comparteixen, a més, carnet del club de la Unió Europea i l’OTAN. La separació dels dos territoris es va començar a gestar amb la desaparició del Mur de Berlín, que en aquelles terres va obrir la porta de l’anomenada Revolució de Vellut, en què es van posar en relleu les diferències i els sentiments nacionalistes que la llarga dictadura comunista havia soterrat, com en tants països més de l’òrbita soviètica.
Els eslovacs, catòlics, rurals i conservadors, sempre van criticar que el règim dictatorial mimés els txecs, laics, urbans i més industrialitzats i rics, fins al punt que avui la república sorgida del divorci exhibeix l’índex de desenvolupament més elevat de la regió. Però, amb tot, la separació va seguir un exquisit procés pacífic, que n’ha fet tot un model per a estats tensionats per nacionalitats. Res a veure amb la guerra que vivien els veïns del sud per desfer l’artificial unió que representava l’antiga Iugoslàvia o el gegant de l’URSS.
La divisió no constava entre les primeres opcions i els líders van intentar la convivència però l’autonomisme era poca cosa per a les fortes aspiracions nacionals dels eslovacs. L’escriptor txec Václav Havel era llavors el president de la Txecoslovàquia postcomunista i, veient que no encaixava, va cedir a una separació amistosa: “Si el poble eslovac vol viure en un estat independent, ni els txecs ni jo els negarem aquest dret”, va dir en la sentència final d’una història conjunta de vuit dècades. Havel, un intel·lectual empresonat pel comunisme, va ser la cara d’aquella revolució pacífica juntament amb l’economista Václav Klaus, que el va succeir durant cinc mesos i va ser el primer ministre txec, i l’advocat ultranacionalista eslovac Vladímir Meciar, al capdavant del govern eslovac. Praga i Bratislava van negociar durant sis mesos el repartiment del patrimoni federal: dos per un en favor de Txèquia, tenint en compte que la seva població duplicava la d’Eslovàquia. L’entesa va ser tan alta que els dos països es van repartir també el vell himne de l’estat dissolt. Les estrofes de la primera part, per als txecs, i la segona, per als eslovacs. “Avui no hi ha a Europa dos estats que se sentin tan pròxims”, comenta Klaus en unes declaracions que recull Efe.
