Putin, a tocar del feixisme roig
BarcelonaFa uns dies vaig escriure, amb no poca recança: “Sempre he pensat que Putin és un Stalin postmodern de marc mental estructurat, fred i intel·ligent. Però el Putin d’ara em recorda la psicopatia de Hitler. Espero i desitjo equivocar-me”. Mentre ho escrivia no tenia ni idea que dos periodistes que no conec es preguntaven el mateix: “Detesto fer comparacions amb Hitler, però els propòsits delirants de Putin fan aquesta comparació difícil d’evitar”, reconeixia al setmanari estatunidenc The New Yorker Stephen Sestanovich, especialista en Rússia de la Universitat de Colúmbia. Mentre l’historiador britànic Nigel Jones declarava al setmanari The Spectator que Putin i Hitler tindrien en comú “haver fet d’importants minories, respectivament alemanyes i russes, un cavall de Troia per penetrar en les defenses dels seus objectius”.
¿Ha lliscat aquell kagebista impenetrable i impredictible, en molts moments de posat esportista i juvenil muntat a cavall sense samarreta, compartint bungalou amb Berlusconi, exhibint-se fent claus de judo, i gens acomplexat a l’hora d’aplicar-se infiltracions facials rejovenidores? Infiltracions en un rostre de mirada dura que apareix últimament embotornat, amb el tors inflat, amb llenguatge corporal de rigidesa. ¿S’ha deixat Putin en aquests últims dos anys? Persones pròximes al líder no s’han estat de dir que s’ha aïllat coincidint amb els confinaments del covid, un cop guanyat el referèndum de reforma constitucional del juny del 2020 que li garanteix poder presentar-se a les eleccions sense límit de mandats. Objectiu: presentar-se a les presidencials del 2030 i manar fins al 2036. Més anys al poder que Stalin. I no és gens agosarat assenyalar que ha estat en aquest període, un cop va despatxar el seu cap de gabinet, Vladislav Surkov –per discrepàncies sobre Ucraïna, ves per on—, que Putin s’hauria anat tancant, potser muntant l’arquitectura de l’esclat que estem vivint.
Nazis a tots dos bàndols
Però ¿de debò que el pensament de Putin generava només la mecànica bèl·lica, en el més pur sentit militar i geoestratègic? ¿O potser hi havia alguna cosa més que movia les seves pulsions polítiques? Darrere de l’argumentari tècnicament bèl·lic no és difícil detectar en Putin l'impuls ultranacionalista. I aquest sentiment que expressa amb ressentiment que el corseca per la humiliació que va representar l’ensorrament de l’URSS, l’ha dut a tocar del feixisme. A tocar o al bell mig. Fins al punt que la seva mirada, gestos, paraules i actes envers Ucraïna –que no considera un país sinó un tros de terra russa– poden fer recordar els de Hitler el 1939 amb Polònia. Curiosament, un dels arguments de l’atac de Putin a Ucraïna és la “desnazificació”, ignorant deliberadament les colles de nazis que lluiten al Donbass en nom de la mare Rússia. I no volent saber, també, que a Ucraïna l’extrema dreta amb prou feines s’enfila al 5% dels vots.
Torno, però, al Putin personatge enigmàtic, inquietant, perillós. ¿És possible que aquest home fred i calculador, educat des de ben jove en l'ortodòxia del KGB –ortodòxia marxista-leninista que després ha sabut fer cohabitar amb l’ortodòxia cristiana–, hagi lliscat cap a posicions emocionals psicopàtiques? Abans m’he referit als seus aïllaments perllongats. ¿Amb qui s’ha comunicat al llarg d’aquests mesos? No vull entrar en l’àmbit de la suposició, però sí fer memòria de quines han estat les seves companyies diguem-ne d’assessorament politicofilosòfic durant els últims anys. I d’entrada em resulta difícil no esmentar les seves bones relacions amb Marine Le Pen, fins al punt de rebre-la gustosament com a membre de l’anomenada comissió d’observadors internacionals que el març del 2014 van supervisar el referèndum d’annexió de Crimea a Rússia.
El cognom Le Pen ressona
El cognom Le Pen no m’és gens estrany en el context russosoviètic dels últims trenta anys. El juliol de 1988, en plena fase liberalitzadora de la perestroika, vaig entrevistar el cap de l’extrema dreta russa emergent Dmitri Vassíliev. Emergent, cal dir-ho, des de la descomposició del PCUS. El seu grup –associació cultural– es deia Pamiat, que significa memòria en el sentit combatiu nacionalista. Vassíliev es va mostrar satisfet amb la meva entrevista i em va donar una primícia: “Aviat serem partit i ens direm Front Nacional Patriòtic”. Li comento que el líder ultra francès Jean-Marie Le Pen estaria encantat de conèixer-lo. Em talla i em diu: “És que ja ens coneixem. Què es pensa vostè? Le Pen i jo fa temps que tenim contactes”. Dmitri Vassíliev va morir el 2003 i va deixar el seu llegat organitzatiu i ideològic a un personatge més jove, dens, tèrbol i d’una gran promiscuïtat de feines i militàncies: membre de Pamiat, documentalista del KGB, militant del Front Nacional Bolxevic –d’Eduard Limónov– i també del Partit Comunista de Rússia, abans de ser assessor de Putin. El 1997 Aleksandr Duguin havia publicat un opuscle titulat Per un feixisme roig sense fronteres, emprenent un camí que culminaria en el que ell anomena la Quarta Teoria Política, que en síntesi expressa això: el feixisme històric ja no serveix, el comunisme i el liberalisme han fracassat, i l’alternativa seria una confluència de populismes: el rus, l’europeu i potser també el nord-americà. Per exemple, gent com Steve Bannon, l’exassessor de Trump. Tots en contra de l’Islam, dels LGTBI, dels jueus i mirant de reüll la Xina. Però la Quarta Teoria Política, que Duguin ja anomena Quarta Posició, no ha anat més enllà de ser un “feixisme roig”, la barreja pura i dura de nazisme i comunisme estalinià. Allò que en els anys immediats a l’ensorrament de l’URSS es va conèixer com a nacional-comunisme.
Dedueixo i una mica intueixo que els silencis i absències de Putin d’aquests últims mesos no han estat aliens a companyies que, com Aleksandr Duguin, sempre li van retreure al líder no haver continuat annexionant-se repúbliques després de l’atac a Geòrgia el 2008 i l’escalada a Ucraïna el 2014. Potser ara els està fent cas. Amb tot, encara tinc algun bri d’esperança que l’irreductible kagebista que governa Rússia des de fa 22 anys aconsegueixi revertir les pulsions més malignes que assetgen el seu marc mental i que el condueixin a tocar de l’ombra de Hitler. Ho espero, i potser necessito creure-m’ho.