Putin retrata els temps que diu que vindran

El 2022 Vladímir Putin va renunciar a convocar la seva espectacular conferència de premsa de cada any a mitjans de desembre. L’atac a Ucraïna del 24 de febrer era un episodi farcit d'incertesa, amb les tropes ucraïneses refent-se i reconquerint territori. Aquest 2023 Putin ha reemergit enfortit al seu escenari de sempre, i ha exhibit avenços en la guerra. Però no tants per prefigurar “l'ocupació i desnazificació d’Ucraïna”, com pretenia imposar amb rapidesa amb l'anomenada "operació militar especial".

Enmig del plató, acompanyat d’una coreografia incondicional, el president rus fa un retrat dels temps que vindran en els quals, esclar, Ucraïna anirà sent derrotada i abandonada pels aliats occidentals. “No tenen ni indústria de guerra, ni diners, ni ideologia, ni futur”, diu Putin, que de ben poc no ha deixat anar allò que té al cap: que Ucraïna no és una nació sinó part de Rússia, que alhora no és un estat sinó “una condició espiritual”.

Per acabar d’arrodonir el panorama de bones perspectives, l’amo del Kremlin situa les anunciades eleccions presidencials del 17 de març com un punt d’inflexió, un moment històric clau per assegurar la grandesa d’una Rússia que ell encara veu amenaçada en la seva existència. Si torna a ser president, Putin conservarà el poder almenys fins al 2030. Les eleccions seran un plebiscit sense rivals. El Partit Comunista rus continuarà fent-li d’oposició comparsa, mentre la burocràcia neokagebista impedirà que el liberal Grigori Iavlinski aconsegueixi el paperam per presentar la candidatura. Arribats al 2030, presentant-se a un nou mandat, Putin podria governar fins al 2036. Aleshores tindria 84 anys i, tot i que no ho ha esmentat, ja podria tenir previsions successòries. Un ben institucionalitzat putinisme sense Putin. Una cosa semblant al “lligat i ben lligat” formulat pel general Franco per dibuixar l’imaginari postfranquista.

"Alguna cosa imprevista passarà"

Però mentre Putin pensa i repensa com eternitzar-se, ell i el seu règim, alguns dels seus opositors clandestins i exiliats no paren de rumiar com arribar al postputinisme com més aviat millor. Què poden fer per debilitar l’autòcrata. O bé què pot passar que el pugui desestabilitzar i derrocar.

En la tradició soviètica i russa –ja ho he exposat altres vegades— el canvis de lideratge no sorgeixen del pacte i el consens sinó de conspiracions i cops d’estat, com el de Lenin contra Kerenski el 1917, el del comitè central contra Khrusxov el 1964, el del politburó contra Gorbatxov el 1991 o el de Wagner-Prigojin contra Putin, fa just sis mesos. Cop fracassat, i tant, però estudiat amb lupa per experts com la periodista exiliada Maria Pévtxikh, assessora d’Aleksei Navalni –desaparegut des de fa dies de la presó on compleix condemna.

Pévtxikh no s’està de dir: “Alguna cosa imprevista passarà, sacsejarà el règim, i la nostra missió és evitar que pugui refer-se”. Maria Pévtxikh creu, doncs, que la conspiració amb més impuls es podria estar covant dins el règim mateix. Una cosa semblant –també ho he explicat– al que pensa el periodista búlgar Hristo Grozen, convençut que la gent de Wagner en té alguna al cap per venjar Ievgueni Prigojin i alhora llançar a l’abocador el miratge del putinisme etern.