Putin, a punt per a l’estocada final a Síria

BarcelonaVladímir Putin, màxim aliat del govern sirià de Baixar al-Assad, va anunciar ahir un acord per a un alto el foc amb els rebels i amb Turquia que tindria com a objectiu avançar cap a la pau. Moscou proposa, si l’alto el foc es respecta, que les parts es reuneixin a Astanà, al Kazakhstan, per acabar amb una guerra que fa sis anys que dura i en què han mort centenars de milers de persones.

Segons Putin, s’haurien signat tres documents que recullen l’alto el foc, les seves condicions i seguiment i un acord per començar les negociacions de pau.

És un pas que es podria interpretar com un principi de solució per al conflicte, si no fos perquè des de principi d’any la regió ha encadenat un alto el foc fallit rere l’altre. De fet, l’últim que hi va haver va ser l’avantsala de la cruenta ofensiva del règim -sempre amb el suport de l’exèrcit rus- contra l’est d’Alep, que va acabar amb l’evacuació dels civils i els combatents rebels i la massacre de centenars de persones. El mateix Putin ha posat èmfasi en la fragilitat de la nova treva.

Per a Ignacio Álvarez-Ossono, coordinador del Pròxim Orient i el Magrib a la Fundación Alternativas, “Al-Assad i Putin es preparen per al cop final contra Idlib -al nord-oest del país, últim feu dels rebels-, que és on es pot acabar de decidir la guerra”. L’expert no dóna credibilitat a l’anunci de Putin i creu “que es tracta d’una maniobra de cara a la galeria per poder dir que han intentat dialogar i per restablir una imatge deteriorada”. És una teoria que s’alinea amb el que va dir l’enviat de l’ONU a la regió, Staffan de Mistura, la setmana passada, que va considerar que Idlib corria “el perill de convertir-se en el pròxim Alep”.

Un escenari poc plausible

Un dels punts més conflictius de l’acord és el dels grups que s’inclouen en l’alto el foc -Rússia n’ha confirmat set de l’oposició-. L’Estat Islàmic i el formalment conegut com a Front al-Nusra, a més dels “grups que hi estan relacionats”, en queden exclosos perquè, tal com diu un comunicat del règim sirià, els grups jihadistes no formen part de la treva. La gran incògnita és saber quins seran els grups “relacionats” contra els que sí que seguirà la lluita, perquè per a Turquia, per exemple, és clau excloure el kurdosirià Partit de la Unió Democràtica (PYD), a qui consideren terroristes, i Hezbol·lah.

“Sense la participació de determinats grups a les taules de negociació és impossible arribar a res, si hi ha una reunió a Astanà, cosa que dubto, només hi anirà l’oposició tolerada”, explica Álvarez-Ossono, que creu que és impossible que el països del golf, com l’Aràbia Saudita, que financen molts grups rebels, els deixin viatjar al Kazakhstan.

L’analista sobre el Pròxim Orient Itxaso Domínguez coincideix que Astanà com a escenari de pau és poc probable, perquè “els Estats Units no deixaran que Rússia tingui l’última paraula en tot i esculli un terreny favorable als seus interessos per acabar amb la guerra”. De fet, el govern d’Obama ja ha rebutjat el pacte, tot i que la negativa podria ser perquè els EUA no han participat en les converses, quan havien pres part, juntament amb l’ONU, en totes les anteriors realitzades a Ginebra.

El que és segur és que, hi hagi treva o no, Putin i Al-Assad ho tenen tot a favor seu. Moscou està en una posició de força des que va decidir intervenir militarment a Síria ara fa un any. Des de llavors, controla el temposdel conflicte. Si l’acord prospera, s’aplanarà el camí per a un estat controlat per Al-Assad i una lluita conjunta de Rússia i els EUA contra l’Estat Islàmic, i es confirmarà el que fa temps que s’endevina: el combat contra el jihadisme haurà convertit Al-Assad en un mal menor. De fet, la seva continuïtat, que fins fa poc havia sigut condició sine qua non per a l’oposició i els seus aliats, ha deixat de estar a l’ordre del dia. “Ja fa temps que ningú ho demana, ni l’Aràbia Saudita”, diu Domínguez. És el mateix que pensa Álvarez-Ossorio: “A aquestes altures de la guerra, després de sis anys, Al-Assad no cedirà el seu lloc”.

Futur imprevisible

Turquia, que havia donat suport als rebels, és el clar exemple d’un país que ha canviat de parer respecte al règim sirià. “Ha hagut de recular en molts aspectes a causa dels seus propis conflictes interns”, explica Domínguez. Des del cop d’estat del juliol passat, Erdogan dóna prioritat a frenar els kurds a la frontera amb el nord de Síria, de manera que ha suavitzat el discurs per evitar més enfrontaments amb el Kremlin.

El que passarà a partir d’ara, segons Domínguez, “és imprevisible” però res fa pensar que la proposta pugui ser “decisiva a llarg termini”. L’experta assegura, però, que “les parts estan molt cremades i necessiten posar fi a la guerra”.