Els plans de Putin, assetjats pel covid-19
BarcelonaSi les forces de la natura no haguessin posat el planeta Terra en estat d’emergència a hores d’ara, dissabte, 25 d’abril, Vladímir Putin estaria gaudint d'una victòria en el referèndum de la reforma constitucional que li garantiria perpetuar-se en el poder. Però la visita del covid-19 a terres russes ha capgirat les expectatives i els anhels de l’amo del Kremlin.
El referèndum està ajornat i no se sap quan es farà. Per a Putin, portar a les urnes la seva continuïtat amb plens poders representava un acte d’exhibició davant la història: formalment és un referèndum per dir sí o no a una llei de reforma constitucional, però ni dins ni fora de Rússia passa per alt el sentit plebiscitari de la consulta. Per a Putin, aquest era el plebiscit de la seva vida, com el que van tenir a Europa uns quants autòcrates: de Lluís Napoleó a De Gaulle, a França, passant pel general Franco a Espanya. Plebiscits per legitimar dictadures personals o bé per apuntalar estructures polítiques dures com la cinquena república francesa. Putin no hauria necessitat cap referèndum perquè té prou ancoratges als murs de l’estat rus per mantenir-se en el poder –el seu assessor dimitit, Surkov, l'empenyia a imposar un estat policial–. Però al seu immens ego, com que es considera continuador de l’imperi rus i alhora una mena de Stalin postmodern, li calen grans mobilitzacions al carrer i a les urnes.
Temps d’impaciència
Ara Putin viu un temps d’impaciència determinat per la pandèmia, per una d’aquelles sacsejades històriques que no estaven en el guió de la geoestratègia. Amb tot, el seu olfacte kagebista l’ha portat a desplegar el que sabia que havia de fer sense tardar gaire. I així és com va decretar que l’última setmana de març fos de confinament “no laborable” i retribuïble. Però la gravetat del covid-19 sobrevolant la immensitat russa l'ha portat a haver de declarar la quarantena “no laborable” tot aquest mes d’abril. El govern rus ha imposat una aplicació d’identitat al mòbils que els ciutadans han de tenir a punt per circular pel carrer i ensenyar-la a la policia, al metro i a l’autobús. Alhora, unes 100.000 càmeres distribuïdes estratègicament per Moscou s’encarreguen de la vigilància i del reconeixement facial de la ciutadania. Res d’estrany en aquesta Rússia que conserva molts dels trets, no ja de l’estalinisme, sinó dels temps tsaristes en què qualsevol persona contrària al règim podia ser observada i seguida. És el que encara es coneix com zagovor, que significa “parlar per darrere” en situacions inquietants.
De portes enfora, Putin conté la seva impaciència. Ha fet arribar ajuda sanitària a Itàlia i es mira de reüll el que passa a la Xina. I no ha comès errors retòrics tan grollers com els de Trump. Dels contagis i els morts se’n publiquen xifres, però ni de bons tros s’assemblen a les d’Europa i els Estats Units: 37.000 infectats i més de 300 morts aquesta setmana d’abril. Dades poc explicades, com les de totes les tragèdies que ha viscut la societat russa en els últims cent anys: cap xifra del Terror, ni del gulags, ni de Txernòbil. El que més greu li sap a Putin és que els ritmes del covid-19 no s’ajusten als seus deliris polítics ni al seu calendari de celebracions: els dies 8 i 9 de maig no hi haurà encara el clima apropiat per commemorar els 75 anys de la derrota del nazisme. Per a Putin era la segona gran festa de celebració del plebiscit. Sembla que haurà d’esperar uns quants anys si vol fer-ho coincidir.