Putin es perpetua i Merkel se'n va
BarcelonaPutin se sentia més còmode tractant amb Trump, però no es pot dir que no estigui aprofitant al màxim les possibilitats que li ofereix el mandat de Biden. Tot i que aquestes últimes setmanes la retòrica antioccidental del Kremlin –retòrica, cal no perdre-ho de vista– s’ha intensificat, no es pot dir que la nova Guerra Freda no tingui fases de tebior que permeten tant al president rus com al nord-americà prometre’s espais de diàleg.
Queda lluny, doncs, aquell sobresalt causat per Biden quan va qualificar Putin d’assassí. I, posat a apaivagar l’escena internacional, no és exagerat dir que a Biden li hauria agradat afegir la Unió Europea en aquesta recerca d’espais tebis amb Moscou. Però la complexa relació dels socis de Brussel·les i la malfiança que generen les possibles maleses de Putin no dona a Washington gaire marge. Alhora, el president rus ha aprofitat aquest impàs d’apaivagament amb els EUA per col·locar Bielorrúsia en l’escenari de la distensió, sabent com sap que no es pot refiar gaire dels estirabots de Lukaixenko i que les sancions que li cauran per haver segrestat l’avió de Ryanair el 24 de maig el Kremlin podrà esmorteir-les però no pas evitar-les. Amb tot, ja li va bé a Moscou que Brussel·les hagi de tenir en compte els lligams de Minsk amb Moscou.
Qui no dona signes d’apavaigar-se, ans al contrari, és Ucraïna. Sobretot després de l’incident entre un vaixell de guerra britànic i avions russos davant les costes de la península de Crimea, que Moscou es va annexionar fa set anys. Els indicis de diàleg entre Rússia i Ucraïna s’han esvaït i Putin i el president ucraïnès, Volodomir Zelenski, tornen a mirar-se reüll. El Kremlin, de fet, no s’està de qualificar d’hostil la política ucraïnesa envers Rússia. Això representa deixar encallat –i sempre a punt d’esclatar– un conflicte que ha causat més de 13.000 morts. Haver de suportar la Bielorússia de Lukaixenko com una mena de motxilla eterna i acceptar que solucionar la qüestió ucraïnesa va per llarg genera tanta negativitat entre els socis de l’est de la UE que no és gens estrany que durant el Consell Europeu del 25 de juny els països bàltics i Polònia es tanquessin en banda davant la possibilitat de convidar Putin a parlar de la mala maror a Europa. Angela Merkel i Emmanuel Macron van ser incapaços de tirar endavant la proposta i el continent ha quedat immers en aquest impàs que tan bé li va a Putin i amb què Biden no sap ben bé què fer. Moment especialment dolorós –políticament i personalment– per a Angela Merkel, que viu els últims mesos de gran estadista europea.
Mentrestant Putin, mirant cap a dins de Rússia, intenta dissimular que astorat que el deixa veure com se li enfila la pandèmia i com és de baix l’índex de vacunació entre els russos. Amb tot, es vanta pels anys que li queden de poder, un cop en vigor la llei que li assegura dos mandats més de sis anys. Amb quin suport popular? Doncs amb el necessari per anar fent. Els últims estudis demoscòpics del Centre Levada li atribueixen al voltant del 67% de suport. D'escletxes n'hi ha moltes, però cap esquerda que posi en perill el règim. I mentre Angela Merkel dosifica el seu comiat, Putin es permet pensar en quinze anys més al Kremlin sabent que Biden té data de caducitat i que, ara com ara, no hi ha indicis que l’escena política dels EUA pugui donar sorpreses.
