Washington porta a terme al Pròxim Orient una intervenció militar àmplia però no total

Els Estats Units han decidit estendre les operacions militars al Pròxim Orient sense buscar un xoc directe amb Teheran, almenys de moment. Sembla l'estratègia adoptada pel president Joe Biden i els seus assessors després que unes milícies xiïtes vinculades amb l'Iran matessin tres soldats en una base nord-americana a Jordània. La primera conseqüència van ser els atacs que els EUA i el Regne Unit van executar conjuntament la setmana passada contra 85 objectius de les milícies proiranianes a Síria i l'Iraq. La Casa Blanca va indicar que era la primera resposta i va afegir que n'hi hauria més.

És notable que Washington s'hagi limitat a Síria i l'Iraq. De fet, la major part de les seves intervencions es van concentrar a Síria, un país on els nord-americans tenen més llibertat d'acció. Recordem que el govern iraquià ha demanat formalment als EUA que abandonin el seu país, una qüestió que no s'ha resolt perquè el Pentàgon no té gens d'interès a marxar-ne. Hi ha desplegats aproximadament 2.500 soldats nord-americans, majoritàriament concentrats al Kurdistan fronterer amb l'Iran. Oficialment, aquestes tropes tenen la missió d'evitar que els jihadistes de l'Estat Islàmic tornin a actuar, però en realitat treballen amb els kurds de la zona per mantenir la pressió sobre l'Iran i per garantir les activitats desestabilitzadores que hi porten a terme els israelians.

Al gener, els iranians van atacar el que van designar com una base del Mossad precisament al Kurdistan, que va quedar del tot destruïda. Els mitjans israelians van informar de la qüestió sense aportar-ne dades concretes, probablement a causa de la censura, però no és cap secret que Israel manté una gran activitat al Kurdistan iraquià fronterer amb l'Iran.

Resposta occidental inusual

Que les accions dels Estats Units i el Regne Unit van ser inusuals ho demostra el fet que normalment els nord-americans ataquen no més de mitja dotzena de posicions de les milícies iranianes en les seves represàlies, fins i tot després d'atacs més mortífers que el de Jordània. Que Biden hagi decidit una operació tan àmplia és tota una declaració d'intencions, malgrat que també és significatiu que no hagi escollit atacar directament l'Iran.

L'operació arriba quan pràcticament totes les milícies proiranianes de la regió, des del Iemen fins a l'Iraq, passant pel Líban, estan en plena activitat. La guerra de Gaza que va començar el 7 d'octubre ha despertat l'interès de tots els milicians proiranians. Mitjans occidentals han indicat que des del 7 d'octubre les bases nord-americanes a l'Iraq i Síria han sofert aproximadament 160 atacs.

Funcionaris nord-americans han expressat preocupació per la possibilitat que la guerra de Gaza s'estengui per tot el Pròxim Orient. En realitat, cap part del conflicte està interessada en aquesta possibilitat, començant per l'Iran, un país que impulsa les activitats de les seves milícies sense passar mai per sobre de la línia vermella que separa la república islàmica. Els Estats Units tampoc tenen interès en aquesta direcció. Una guerra incerta i en plena campanya per a les eleccions de novembre no jugaria a favor del president Biden. Per això els atacs addicionals que ha promès la Casa Blanca segurament tindran un abast limitat.

Però les rèpliques dels EUA han estat més intenses que en altres ocasions i han inclòs l'atac contra una base logística aixecada per l'Iran a Síria, prop de la frontera amb l'Iraq, a l'altura del riu Eufrates. Es tracta d'una base important en la via terrestre que uneix l'Iran amb el Líban i que els iranians fan servir com a estació en el transport d'armes cap al Líban, on les milícies xiïtes de Hezbol·lah estan fustigant Israel des del 7 d'octubre.

Una altra conclusió que es pot treure de la situació actual és que les espectaculars operacions que de tant en tant fan els nord-americans o els israelians, sovint no tenen les conseqüències esperades. Un bon exemple és l'assassinat de Qassem Suleimani, el militar de la Guàrdia Revolucionària que s'encarregava de les operacions exteriors i que va morir el gener del 2020 en un atac amb drons ordenat pel llavors president dels EUA, Donald Trump. La desaparició de Suleimani es va presentar com un cop decisiu contra les activitats iranianes a l'estranger, però s'ha demostrat que no ha estat així.