"Vull estar despert quan em mori. Vull veure què està passant”

Franja de GazaL’escriptor palestí Atef Abu Saif (Gaza, 1973) és ministre de Cultura de l’Autoritat Palestina des del 2019, l’any que va deixar la franja de Gaza per anar a viure a Ramal·lah. El 5 d’octubre va anar a la Franja per a una visita de feina i el seu fill Iàsser, de 15 anys, li va demanar d’acompanyar-lo perquè tenia ganes de veure els avis. L’atac de Hamàs del 7 d’octubre els va sorprendre banyant-se a la platja a primera hora del matí. Van quedar atrapats a Gaza per la guerra. Abu Saif va decidir escriure un diari on cada dia descriu la duríssima quotidianitat del conflicte i les seves reflexions. L’escriptor i el seu fill continuen al sud de la Franja, on malviuen en una tenda de campanya enmig dels atacs israelians, que ja han causat més de 22.000 morts. 

DIA 3. 9 d’octubre

En temps de guerra, els primers minuts després de despertar-te són els més estressants. Tan bon punt obres els ulls, agafes el mòbil per comprovar que cap dels teus éssers estimats ha mort. Però a mesura que passen els dies, comences a tenir por del que llegiràs i dubtes abans de mirar el mòbil. Alguns matins és un autèntic esforç agafar-lo. En algun moment hi haurà males notícies.

La ciutat s'ha transformat en un erm de runes. Els edificis preciosos cauen com columnes de fum, els records dels qui hi vivien s'evaporen com la sorra al vent. Faig un esforç conscient per dormir, per descansar quan puc. La major part del temps, a la guerra, estàs esgotat i avorrit alhora. Has de lluitar cada moment despert per mantenir-te viu, però res no canvia mai. Sovint penso en l'època en què em van disparar quan era petit, a la Primera Intifada, i com la meva mare em va dir que en realitat vaig morir durant uns minuts, abans de tornar. Em reconforto en el pensament: potser aquesta vegada puc tornar a fer el mateix, tornar d'entre els morts. El mateix fet d’estar pensant en la supervivència és la prova que he sobreviscut fins ara!

El xiscle dels bombardeigs és eixordador. La zona de la platja sembla plena d'explosions. Moltes vegades he de mirar darrere meu per comprovar si l'habitació encara està intacta.

Les alertes de notícies m'informen que l'últim atac aeri a Al-Tirrans a Jabalia ha causat 50 morts. 

Quan hi arribem, sembla que centenars de famílies deambulen pels carrers sense saber cap on anar. Sembla que les seves cases han estat atacades o els han dit que fugin. Sembla que portin totes les seves possessions terrenals amb ells: des de matalassos fins a bosses de roba, passant per menjar i beure. Tots semblen esgotats. És fàcil, crec, construir una bomba, dissenyar un avió o un tanc o un dron per llançar-la. Aquestes coses són fàcils, senzilles. El que és difícil és imaginar el món de caos i estralls que causen aquestes màquines senzilles.

En arribar, m'espanta el que veig: tot ha desaparegut. Tot el carrer, a banda i banda, aplanat. El supermercat, l'oficina de canvi, la botiga de falàfels, les parades de fruita, la perfumeria... tot ha cremat. Cremat i enterrat.

DIA 12 . 18 d’octubre

Els dos esdeveniments més importants de les nostres vides són els dos únics sobre els quals no tenim absolutament cap autoritat: el nostre naixement i la nostra mort. Entremig, juguem un partit sense tenir cap poder sobre el xut final, el gol estrany final en el temps de descompte que soscava tot el que hem fet, fins i tot se'n burla. Ningú et dona la paraula en el resultat final. Només pots perdre.

Era la meva segona nit al camp de Jabalia. El lloc on hauria d'haver estat des del principi, on s'havia reunit la meva família (pare, germanes, germans). Podria haver mort aquí a la Primera Intifada; podria haver mort aquí a la Segona Intifada, o a l'última “guerra”, el 2014. Vam passar la nit intentant trobar senyal per escoltar la ràdio. La guerra ens arrossega al passat i als vells mitjans per saber què passa. Ara la ràdio és l'única manera de fer-nos arribar les notícies. Sense internet. Sense xarxes socials. Així que tornem a l'era de la ràdio. Les explosions continuen, cada vegada més a prop que l'anterior, cada vegada em fan revisar el meu cos, per si m’han tocat. 

Aleshores se m’acudeix: per què vull sobreviure? En què em beneficiarà la supervivència, si només visc per passar un altre dia tement que no sobreviuré? Fins ara, encara soc aquí, esclar. Però a quin preu, si només és per un dia més? M'he de rendir i retirar-me d'aquest joc? Dir prou a ser humiliat per la mort, dir prou a buscar el proper lloc segur, dir prou a racionalitzar el que ens està passant? Hauria de deixar que passi el que hagi de passar. 

Ha estat una nit fosca i terrible. Més de 500 persones van morir ahir a l'Hospital Baptista: 500. Podrien haver mort en un altre lloc. Però van buscar una vida i un futur en la santedat d'aquest hospital pensant, equivocadament, que els israelians sabien que els hospitals estan protegits pel dret internacional. No importa, van ser assassinats, van ser exterminats.

Arriben notícies que els israelians volen evacuar més del 60% dels habitants de la Franja, presumiblement perquè puguin esclafar la ciutat de Gaza. Els helicòpters tiren pasquins per tot arreu que diuen, en àrab, que qualsevol persona que quedi al nord del riu Wadi es considerarà terrorista. Presumiblement, això vol dir que poden disparar contra tothom qui es mogui. Però no obeiré les seves ordres. He passat tot el temps, fins ara, al nord de la ciutat de Gaza i al barri de Rimal, dues de les zones més afectades. No és cap bogeria. El que és boig és només obeir les seves ordres. De vegades, tot el que tens són les eleccions que fas; hauríeu d'assegurar-vos que són les vostres. No hi ha cap garantia, de totes maneres, que si me’n vaig cap al sud estaré segur. Ahir, en Iàsser, el germà del meu amic Mohammed, va ser assassinat amb la seva família al camp de Nuseirat, després d'haver-se traslladat al sud de la ciutat tal com havien ordenat els israelians. I molts altres que van obeir ordres ni tan sols van arribar tan lluny.

DIA 29. 4 de novembre

Era gairebé la posta de sol quan vaig veure la mort de prop. Va venir a abraçar-me. Estava parlant amb el meu amic, Mohammed Hokaiad, que s’allotja a l’Hospital Al-Shifa per tenir cura de la seva dona ferida. L’havia trobat prop de la porta principal de l’hospital després d’haver visitat en Wissam. Durant deu minuts vam parlar, intercanviant oracions i promeses de futures trobades, quan un míssil va fer diana: la porta de l’hospital. 

Era a uns set o vuit metres d’on em trobava.

Havia de córrer, però cap a on? Mohammed Hokaiad tenia por que aquest fos el primer projectil d’un “anell de foc”, és a dir, que colpejarien l’altre extrem del bloc, al nord, després a l’est, abans de destruir tota l’àrea dins l’anell. “Hem de sortir de l’anell”, em va cridar. Normalment aquests anells són blocs de forma quadrada, amb vies principals als quatre costats. Així que vam córrer tan de pressa com vam poder cap al nord. Afortunadament, en aquesta ocasió no hi va haver cap “anell de foc”, perquè en cas contrari no hauríem sobreviscut.

DIA 46. 21 de novembre

No ens podem quedar aquí més temps. Ja hem pres la decisió. Els obusos de les dues últimes nits han caigut molt a prop: no només vaig veure la llum i escoltar el tro de les seves explosions, sinó que els vaig veure volant a l’aire, passant per la meva finestra. Els israelians s’acosten més cada minut que passa. La majoria de les zones exteriors del camp de refugiats de Jabalia són ara sota ocupació total. Durant la nit, les tropes es van moure un parell de carrers més a prop del nord. El nostre carrer està sota un bombardeig constant dels tancs. No vaig voler tancar els ulls. “Vull estar despert quan em mori”, vaig dir a en Mohammed. “Vull veure què passa”. Abans d’anar a dormir, el meu fill Iàsser va dir que mai havia passat tanta por. Durant els darrers 45 dies ha demostrat una gran força en totes les circumstàncies, però tots tenim els nostres límits. “A veure -li dic-, al matí decidirem”.

Això va ser fa dues nits. Així que, ahir al matí, vaig anar a veure el meu pare per preguntar-li si es plantejaria marxar amb nosaltres. Va ser un no contundent. “Però la majoria de la gent ja ha marxat”, li vaig dir. Es va quedar quiet i va insistir: “Passi el que passi”. Sabia que volia quedar-se amb la seva dona (la meva madrastra), així que li vaig assegurar que l’ajudaria a marxar també. Però, tot i això, s’hi va negar. Aleshores, paradoxalment, quan ja me n’anava em va cridar: “Porta el noi a un lloc segur”.

Quan em vaig estirar al matalàs ahir a la nit, em vaig adonar que no era just que el meu fill de 15 anys pagués per la meva decisió. Podria haver sobreviscut 45 dies, però sobreviuria els propers 45? Les possibilitats d’escapar-se de la mort són cada vegada més reduïdes. No tinc dret a decidir per ell. En la seva darrera trucada, la meva dona, la Hanna, va dir simplement: “Vull el meu fill. Tu el vas portar a Gaza. Tu el tornes a casa”. L’endemà, les notícies anaven plenes amb l’anunci de la treva i podria ser un bon moment per fer una pausa, marxar cap a Rafah i estar a prop de la frontera en cas que s’obri. De vegades és millor ser intel·ligent que fer el que és correcte. El més intel·ligent és donar a tothom l’oportunitat de viure, encara que el correcte sigui no permetre que els israelians se surtin amb la seva en una segona Nakba.

Els propietaris dels carros estirats per rucs cobren 35 xèquels cadascun. Quan hi arribem, milers d’altres desplaçats, com nosaltres, fan cua esperant que els israelians els deixin creuar. És la primera vegada que veig soldats israelians, en carn i ossos, dins de Gaza des de l’any 2005. Sabent que ens podríem separar en el caos, li dic al Iàsser -perquè li quedi ben clar- que ell està a càrrec de la seva àvia; no només d’empènyer la cadira de rodes i d’assegurar-se que està bé, sinó també que ha de deixar clar als soldats que ell és el seu cuidador, en el cas que el vulguin detenir-lo i separar-lo d’ella. Em quedo tan a prop d’ells com puc, portant dues bosses a l’espatlla. Una pesa molt. Abans de marxar aquest matí, he recollit tots els nostres papers oficials (certificats de naixement, títols, escriptures de propietat, etc.) en aquesta bossa, juntament amb diversos àlbums de fotos. Aquests són els nostres records. No els podem perdre. 

DIA 50. 25 de novembre

Ahir, el primer dia de la treva, molta gent es va dirigir a la carretera de Salah al-Din amb l’esperança de poder tornar caminant cap al nord fins a casa seva.

Les imatges més impactants són les dels cadàvers llençats als carrers, estirats sense que ningú els hagi tocat. Cossos decapitats, braços i cames desapareguts, cossos menjats per gossos. Fins i tot animals morts pel bombardeig. La ciutat sembla una morgue surrealista a l’aire lliure, o l’escena d’un crim. Una mare va tornar a casa seva al nord per recuperar els cossos dels seus fills. No devia creure que després de quatre setmanes, i sense notícies d’ells, encara estarien vius. Necessitaven un miracle, i en aquesta guerra no n’hi ha, de miracles. Fa dies que no tenim notícies del meu pare ni de la seva dona, ni de la meva germana Asmaa i la seva família. He intentat trucar-los moltes vegades, però sembla que totes les comunicacions al nord estan tallades. No hi ha cap senyal, fins i tot durant la treva. Les últimes notícies que tenim del nord són els intensos atacs just abans de la treva. Només podem pregar perquè se’n surtin. 

DIA 56. 1 de desembre

La guerra ha tornat. Cap miracle ens ha vingut a rescatar, no hi ha pròrroga indefinida. La treva, al final, ha estat això. Una pausa. I el que torna amb la represa de les hostilitats no és tant la por de la mort com la por del que és desconegut. No saber què t’espera el següent pas, no poder predir com un esdeveniment pot afectar un altre, no poder seguir l’estranya lògica il·lògica de la guerra. Viure una guerra és com haver de renovar el teu contracte amb la vida cada dia. Signes un nou contracte cada matí i vius segons els seus termes i condicions fins al final d’aquest dia.

“Envairan el sud?”, pregunta en Iàsser. Una altra pregunta sense resposta. És una possibilitat de la qual cada cop parlen més a les notícies. El que era impensable d’alguna manera es fa més probable quan les notícies ho normalitzen. No fa gaire, també era impensable al nord.

Avui és el “Dia de l’Aigua” a la casa d’en Mamoun: dues vegades per setmana tots els membres de la família treballen junts per portar litres i litres d’aigua del pou escales amunt per omplir els dipòsits del quart pis. És molt cansat. No hi ha gasolina per al generador, així que no hi ha bomba. Tots treballem fins al migdia fins que els dipòsits estan plens. Tothom està esgotat, però també content: tindrem aigua per tres dies.

DIA 58. 3 de desembre

La meva casa familiar va ser destruïda ahir a la nit quan els míssils d’un F16 van atacar aquesta part de Jabalia juntament amb sis cases més. Afortunadament, no hi havia ningú. La casa on vaig néixer i on em vaig criar ha estat arrasada. El lloc on vaig fer el meu primer pas, on vaig aprendre la meva primera lletra, on vaig escriure la meva primera línia de ficció. La casa on la Hanna i jo vam formar una família i vam tenir els nostres primers quatre fills. El pilot de l’F16 va triar la nostra casa. Amb tota la tecnologia a la seva disposició, els israelians podrien haver vist que estava buida. 

Quan vaig marxar del lloc fa deu dies, ni em va passar pel cap que seria l’última vegada que la veuria. Ningú sap quan és l’última vegada de res. Vaig marxar-ne dient al meu pare: “Cuida’t”. Però no vaig pensar a acomiadar-me de la casa. Vaig suposar que ho tornaria a veure tot: l’escala de fusta, les fotos de la meva graduació, la foto emmarcada del meu difunt germà Naeem penjada a la paret tot el temps que va estar a la presó i després. 

El meu pare ja no té cap lloc on poder dormir.

Blackie Books, una de les 15 editorials d'arreu del món que s'han unit per publicar el diari, s'ocuparà de l'edició en català i en castellà. Els beneficis es destinaran a entitats de Gaza.