Gabriel Garroum: "Tots els gestos que ha fet el líder de la revolta a Síria fins ara són els correctes"
Investigador catalano-sirià especialitzat en el Pròxim Orient


BarcelonaEn el documental Això era casa meva (Filmin), de Xavi Segura, el politòleg catalano-sirià Gabriel Garroum explicava l’impacte de la guerra de Síria en la seva família, exiliada a Barcelona. Professor de l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI) i doctorat en estudis de la guerra pel King's College de Londres, Garroum ha centrat la seva recerca acadèmica en el Pròxim Orient, especialment en les qüestions de violència política, seguretat i geopolítica. Ara més que mai segueix de prop els esdeveniments de Síria amb "esperança", diu, però encara amb moltes "incerteses".
¿La notícia de la caiguda de Bashar al-Assad està enterbolida per la incertesa de futur?
— Més enllà de la por que tenim tots, i els sirians els primers, aquest ha estat un cap de setmana important, perquè són més de 50 anys de règim.Evidentment que hi ha dubtes, sabem com és de difícil que els sirians puguin decidir el seu propi futur i que els que tenen visions més extremistes en quedin al marge. El perill hi és, no ho nego, i la incertesa sobretot cap a les minories, però els senyals que està donant la insurgència són de voluntat de compromís ampli. Si s'articula això a nivell constitucional i polític, esperem que sí. No és un acte naïf, és un acte d'esperança.
Ha estat en contacte amb l’interior de Síria?
— Ho he seguit amb interès els últims 15 dies, i sobretot quan vaig veure que l'ofensiva entrava amb facilitat a Alep va ser al·lucinant. La meva família paterna és d’allà i els primers dies van ser difícils: la meva família és cristiana i hi havia molta por del que podia passar. Però a mesura que han passat els dies ens hem anat tranquil·litzant, perquè [els líders de la revolta] han anat dient que no hi hauria represàlies contra les minories i els gestos dels mateixos insurgents han estat així. Tot ha estat molt ràpid. Tots sabíem que el règim era molt dèbil i que el seu control territorial era molt buit de contingut i de fermesa, però no m'hauria imaginat mai que després de 13 anys de guerra caigués en 10 dies.
Li preocupa el passat jihadista del líder de la revolta?
— En situacions de conflicte armat les agendes dels grups evolucionen, i és cert que Al-Jolani era el líder de l’antic front Al-Nusra, la branca d’Al-Qaida a Síria, i liderava posicions extremistes. Però a mesura que han passat els anys s'ha centrat en fer governança rebel a la província d'Idlib i ha anat virant cap al pragmatisme. I si mirem com s'ha comportat aquests 15 dies, tots els passos que ha anat fent són els passos correctes segons els estàndards internacionals: ha assegurat el manteniment de les institucions estatals, ha assegurat que vol fer una transició pacífica i cívica, ha assegurat a les minories que no seran represaliades i que respectarà la pluralitat del país, fins i tot ha allargat la mà al primer ministre per fer la transició. Tots els gestos són els correctes, ara esperem que això continuï i se solidifiqui, però només això ja és un gran canvi.
Estem veient alliberaments de presos polítics després de dècades. Caldrà fer rendició de comptes i reparació dels crims de la dictadura?
— Al-Jolani ha assenyalat tota l'estona, i fins i tot ho ha fet Rússia, que cal guiar el període que s'obre ara amb l'esperit de la resolució de l'ONU, que advoca per una transició política justa. I no hi ha justícia sense rendició de comptes. Com es fa i cap on va dirigit aquest rendiment de comptes està per veure, perquè aquí òbviament hi haurà contrapesos. Esperem que hi hagi justícia, perquè la presó de Sendaya ha estat un horror, són les presons més infames de la història. L'ideal seria un procés de transició amb reconstrucció internacional i amb justícia transicional, però és molt d'hora per dir-ho.
Però ara a Síria predomina l'alegria, més que no pas les ganes de revenja.
— I tant. S'ha vist molt aquests últims dies. Això hauria pogut anar de moltes maneres. Clarament haurien pogut anar a buscar la gent que ha estat còmplice del règim, i no ha estat així. Això no vol dir que després no hi hagi certa reparació.
Quins passos s'esperen a partir d'ara?
— S'està proposant un procés transicional de 18 mesos de debat constitucional. Però ara caldrà veure quin és el conglomerat de forces, perquè els actors opositors són múltiples i diversos, i caldrà veure què faran ara les forces regionals. El gran perill de Síria de sempre, i el més dolorós en aquests últims anys, és que tot el que ha anat passant sobre el terreny ha vingut marcat, no totalment però sí de manera definitòria, per determinats actors regionals del Pròxim Orient. Esperem que ara això no torni a passar i que el procés sigui el més endogen possible.
De tots els actors regionals, quin li preocupa més? Israel, l'Iran...?
— Ara veiem l'oportunisme clàssic d'Israel, fins i tot a nivell discursiu s'apunta la victòria, però acaben de trencar l'alto el foc del 1974 amb Síria envaint territori sobirà sirià i amb una campanya de bombardejos. Però ara mateix hi ha moltes incògnites. També serà cabdal el paper de Turquia, perquè està clar que ha donat llum verda a tot el que ha passat, tot i que no necessàriament hi ha estat involucrada. I també si Rússia i l'Iran respectaran el que acaba de passar. És cert que tenen poc marge, per la seva debilitat. Però ara tothom a la regió està vigilant de prop el que passa a Síria, perquè hi ha molts equilibris a fer, tots tenen els seus càlculs i línies vermelles.
Mencionava Turquia, perquè al Kurdistan sirià la situació encara és tensa.
— Els kurds són encara més cautelosos que la resta, i amb motius obvis. Per a ells, Al-Assad, tot i que no els agradés i anés en contra dels seus interessos, era el mal menor davant de Turquia. Ara tindran una nova administració a la qual Turquia és favorable. Es podria resoldre amb un nou sistema descentralitzat, amb un acord entre el Kurdistan i Damasc, o bé les coses poden anar molt més maldades. Ja ho veurem.