Terrorisme, crims de guerra i legalitat internacional

BarcelonaMentre nosaltres ens perdem en els debats estèrils sobre què és o no terrorisme, milers d’innocents civils moren. Els uns, assassinats a mans d’un grup armat, considerat terrorista per la UE; els altres, a mans d’un estat que es revenja mitjançant el càstig col·lectiu. ¿On comença i on acaba el terrorisme? Sense una definició consensuada internacionalment, el debat acadèmic, polític i social és ben viu. ¿Va ser un terrorista Nelson Mandela? Segons els Estats Units, fins a l’any 2008, sí. ¿Va fer terrorisme el Front d’Alliberament Nacional algerià contra la colonització francesa? ¿El context en què es produeix l’acció violenta compta? ¿Compta qui ho fa i qui n’és la víctima? ¿Quan és terrorisme i quan és legítima defensa? Deia Walter Laqueur que el terrorista d’un era el combatent per la llibertat de l’altre. ¿Existeix el terrorisme d’estat? ¿Què passa quan un estat transgredeix el dret internacional i viola sistemàticament els drets humans? ¿Per què deixar la població civil ucraïnesa sense llum és un crim de guerra i fer-ho als palestins de Gaza un càstig merescut? ¿No són tots civils? ¿No els protegeixen a tots unes normes internacionals? ¿La vida de les víctimes civils té sempre el mateix preu?

Totes aquestes preguntes tenen importància, i molta, perquè si no qüestionem el que sabem, el que ens diuen i el que pensem, no avançarem en la nostra condició humana. ¿Tenen dret els palestins a defensar-se de l'ocupació israeliana? ¿Quina perspectiva tenen els palestins si fa més de vint anys que no hi ha una negociació seriosa i quan el territori que hauria d’haver esdevingut estat s’ha anat esquinçant de tal manera que no seria viable com a estat independent? ¿És legítima defensa una acció militar a gran escala sobre un territori ple de població civil? ¿Ho és un atac que ens costa tipificar com a acció de resistència? Són crims de guerra i l’única sortida és la legalitat internacional i una pau justa.

L’any 2012 Yossi Alpher i Ghassan Khatib explicaven per què decidien tancar Bitterlemons.org, un butlletí on israelians i palestins mantenien un “debat civilitzat sobre les seves diferències”. La fatiga els feia tancar. ¿Per què gastar diners si no aconseguien parar la violència? Fatiga perquè ja no hi havia procés de pau ni perspectives. Fatiga davant d’una polarització que no deixava espai als que pensaven la pau. Fatiga per unes estructures atrofiades, corruptes i amb un desequilibri creixent en la relació entre palestins i israelians. Confiscacions de terra, detencions, demolicions i maniobres legislatives que assentaven el control israelià. Mentrestant, la divisió entre les faccions polítiques palestines es feia més profunda i territorial. La solució dels dos estats es feia inviable físicament i la d’un estat binacional impensable ontològicament.

Des d’aleshores, totes les veus que pensen que la pau ha de ser justa, equilibrada i negociada s’han anat silenciant, de manera voluntària o per la força. És un fracàs col·lectiu, dels israelians, dels palestins i d’una comunitat internacional que ha posat més llenya al foc i ha permès que s’enquistessin els odis viscerals. Podem mirar cap a una altra banda, però ni Israel es podrà mai sentir segur acomodant-se a un conflicte “controlat”, ni els palestins podran acostumar-se mai que la supervivència i l’apartheid siguin l’únic horitzó clar. Calen converses serioses, mediacions honestes, espais per a les iniciatives civils i voluntat política de trencar el cicle de la violència i buscar una solució real. I calen ja.