Per què Sud-àfrica defensa els palestins contra Israel?

BarcelonaSud-àfrica i Palestina fa dècades que se senten a prop, per això no sorprèn que el govern de Pretòria hagi portat Israel al Tribunal de Justícia de l’ONU. Una prova d’aquesta relació és que tan sols setze dies després que Nelson Mandela fos alliberat, el febrer del 1990, es fonia en una abraçada amb Iàsser Arafat, líder de la vella Organització per a l’Alliberament de Palestina i tractat com a terrorista per bona part de la comunitat internacional. Els dos líders no es coneixien personalment perquè el sud-africà havia estat tancat durant vint-i-sis anys, però s’admiraven mútuament. Mandela sabia que durant la seva llarga condemna Arafat, com els també proscrits Fidel Castro i Muammar al-Gaddafi, havia estat sempre al costat de la lluita dels ciutadans negres sud-africans contra el règim supremacista de l’apartheid. L’abraçada va ser el primer dels gestos que Mandela va tenir amb Arafat, a qui va condecorar quan ja va ser president i a qui el 2004 va acomiadar com una “icona” de la lluita contra “l'opressió”. 

El vincle personal entre els dos líders s’ha forjat també des de fa dècades entre els dos pobles amb unes històries paral·leles plenes de punts de connexió. No són pocs els historiadors que assenyalen que el suport incondicional d’Israel als governs racistes sud-africans va fer que l’apartheid sobrevisqués uns quants anys més. Tel-Aviv era un subministrador d’armes vital que l’executiu de Pretòria feia servir per sotmetre i atacar la població no blanca i els dissidents del Congrés Nacional Africà (CNA) i el seu braç armat, Mkhonto we Sizwe (MK), dues organitzacions liderades per Mandela.

El CNA, en el poder des de les primeres eleccions democràtiques el 1994, ha conservat aquesta relació especial i ha pres partit pels interessos dels palestins i ha defensat en les més altes instàncies el seu dret a existir davant d’Israel. Davant del silenci o tímides crítiques, els de Pretòria han estat més vehements en la seva posició contra el que consideren una nova versió de “l'apartheid” que va regir el país durant gairebé cinquanta anys i va convertir la immensa majoria d’habitants en servents dels hereus dels colons europeus.

El posicionament propalestí dels sud-africans té encara més valor si es té en compte que la comunitat jueva al país ha tingut una forta implicació en la lluita contra l’apartheid. Es calcula que hi ha uns 60.000 jueus, arribats en diverses onades a partir sobretot de finals del segle XIX i els anys anteriors a l’Holocaust. No es pot dir que la diàspora jueva es posés al costat de Mandela i els seus seguidors, perquè la immensa majoria va acomodar-se als privilegis que el règim els donava com a ciutadans blancs caucàsics per anar prosperant socialment. Però la història recent de la lluita per la democràcia sud-africana no pot obviar la participació de joves jueus que, més moguts pels principis del comunisme i socialisme que de la Torà, van involucrar-se en accions polítiques i militars a favor dels drets humans i dels de la majoria negra. 

Jueu era Lazar Sidelsky, l’advocat que va contractar un joveníssim Mandela. I jueus eren també Arthur Goldreich i Harold Wolpe, que van llogar Liliesleaf, la mítica granja convertida en el quarter general de l'MK i el CNA i on Mandela i una desena més d’activistes van caure en una operació policial el 1963, cosa que va donar peu al judici que va sentenciar a cadena perpètua Mandela. Cinc dels acusats eren jueus, com també la meitat dels jutjats el 1956 per alta traïció, també amb Mandela al banc dels acusats.

Separats a les presons pel color de pell, a la Sud-àfrica democràtica aquests jueus van ocupar càrrecs polítics sota la sigla del CNA o es van mantenir al costat del partit. Tant és així que el vell Mandela va deixar escrit a les seves memòries l'admiració pels jueus, de qui valorava que fossin “més oberts de ment que la majoria de blancs”.

Ja fora de la presidència, Mandela es va proposar com a mediador entre Palestina i Israel per reconduir els fracassats Acords d’Oslo, però el primer ministre israelià Ehud Barak va rebutjar l’oferiment, precisament, pels vincles que mantenia amb Arafat.