Després de 61 anys al capdavant del país –53 amb la família Al-Assad–, el partit socialista i panàrab Baas ha estat apartat definitivament del poder per la força. Els contextos de fa sis dècades i d’ara són ben diferents. El nasserisme va desaparèixer del mapa i fa alguns anys que el salafisme-jihadisme va ser frenat o contingut gràcies a la intervenció de les potències occidentals.
El triomf definitiu d’aquest diumenge de l’Organització per l’Alliberament de la Gran Síria, d’orientació clarament islamista, podria interpretar-se com una anomalia en els temps que corren, quan hem vist que els mandataris de la regió no toleren les vel·leïtats de l’islam polític.
Sabem ben poc de com gestionarà el país Abu Mohammad al-Jawlani després de la conquesta de Damasc. De moment, ha alliberat tots els presoners que hi havia al país, una bona part dels quals són jihadistes disposats a prendre el poder a qualsevol preu, i que per aquest motiu van experimentar directament la repressió del govern de Bashar al-Assad.
Al-Jawlani ha dit recentment que consultarà altres elements de l’oposició abans de determinar el futur del país. El seu rerefons és justament el d’un salafista-jihadista que ha militat a Al-Qaeda, encara que ara parli un llenguatge més suau i amb més seny. És impossible preveure quina direcció prendrà en el futur més immediat, especialment si considerem que al seu voltant hi ha gent extremadament radical.
L’avenir d’Al-Jawlani depèn en gran manera de la política que adopti envers el seu veí més poderós. Sostingut políticament i militarment pels Estats Units, i encara més amb Donald Trump, Israel segurament buscarà una situació de no-agressió que li permeti avançar en la colonització jueva del Golan ocupat a la guerra del 1967.
Una segona qüestió que jugarà un paper rellevant serà l’actitud de Damasc envers l’Iran. No sembla possible que Teheran continuï enviant armament al Hezbollah libanès a través de Síria. L’Organització per l’Alliberament de la Gran Síria i els seus socis tenen una filiació sunnita ben marcada i de cap manera toleren el xiisme de l’Iran i els seus aliats.
Dirigents febles
El context actual del Pròxim Orient està dominat per un bon grapat de dirigents locals febles i amb la preocupació principal de mantenir-se al poder. Això pot dir-se d’Egipte i Jordània, però també de l’Aràbia Saudita i dels Emirats. Sense cap dubte, aquests països intentaran influir a la cuina de Damasc per tal que no sigui un element políticament o religiosament desestabilitzador.
Tot i que encara és aviat per saber la direcció que prendrà Damasc, és evident que si no observa amb diligència aquesta sèrie de referències, la seva supervivència serà molt complicada. De fet, la caiguda de Bashar al-Assad probablement ha estat provocada precisament per no respectar aquests paràmetres internacionals: la seva prolongada col·laboració amb l’Iran i Hezbollah pot haver estat determinant arran de la guerra de Gaza.
Una conseqüència immediata d’aquesta revolució serà el debilitament substancial de Hezbollah. Les milícies xiïtes libaneses han perdut un aliat fonamental, i això significa que l’eix Teheran-Damasc-Beirut ha deixat d’existir. Les armes que Hezbollah rebia de l’Iran i que circulaven per territori sirià ara hauran d’arribar per avió o per vaixell, i això serà molt més complicat.
