Selfies amb kalàixnikov a la nova Síria post-Assad

Enviat especial a Damasc (Síria)¿Quants likes d’Instagram guanyes si publiques una foto subjectant un kalàixnikov?

Ahir, a la nova Síria, era impossible obviar el postureig. A la mesquita dels Omeies, al centre històric de Damasc, abundaven estampes irracionals. 

“Vertical, vertical, vertical”, deia una noia adolescent a la seva amiga. La foto havia de ser vertical. La foto era històrica: tenia a les mans el fusell d’un dels rebels sirians que han tombat el règim etern dels Al-Assad. Mentre subjectava el kalàixnikov, la noia treia cul i llavis. Consumada la foto, les amigues s’intercanviaven els papers. I el kalàixnikov. I la foto vertical. Les fotos verticals són les que millor s’adapten al format stories d’Instagram.

El milicià propietari del fusell tenia aura d’estrella de rock. Tots els rebels sirians que ara controlen Síria tenien ahir a Damasc aura d’estrella de rock. Els pares els lliuraven les criatures en braços. Foto. Les criatures agafaven els fusells dels milicians. Foto. Els nens petonejaven els milicians. Foto. Alguns nens anaven disfressats de milicians. Foto.

Els milicians es feien selfies amb tothom qui volgués.

–Vols fer-te una foto?, em preguntava un rebel sirià. 

La foto l'hi feia jo a ell. 

–On sortirà aquesta foto?

–En un diari de Barcelona.

–Oh, Barcelona. Espanya. Benvinguts a Síria.

Ahir era divendres, dia sagrat per a l'islam. Era el primer divendres després de la fi dels Al-Assad. La sagrada pregària que es va fer a la sagrada mesquita dels Omeies, la més sagrada de Damasc, es va convertir en la presentació al poble del nou govern sirià. Més que un acte religiós, era un acte polític. La fe era la mateixa. L’eufòria fregava l’èxtasi.

“El camí cap a la reconstrucció de Síria, país de la civilització, la dignitat i la llibertat, només pot fer-se a través de la tolerància i la reconciliació”, proclamava, durant el sermó, Mohamed al-Bashir, el primer ministre interí. Al-Bashir, membre de la milícia Hayyat Tahrir al-Sham (HTS), va ser designat dilluns líder de la transició política. Els rebels, fonamentalistes vinculats a Al-Qaida que generen dubtes pel seu passat, prometen construir un país per a tothom. 

“Estem molt contents, estem molt contents”, deia en anglès un jove sirià que ho gravava tot amb el mòbil.

–Confies en els rebels de l’HTS?

–Sí. Ells han fet fora l’assassí d'Al-Assad.

–Com serà el futur de Síria?

–Millor que amb l’assassí d'Al-Assad.

Aquesta era la porta directa a l’amor incondicional dels sirians. Després de més de cinquanta anys de dictadura sanguinària, la majoria de població només tenia un desig: que algú els alliberés dels Al-Assad. Aquest algú han estat els milicians de l’HTS. Aquest algú hauria pogut ser algú altre i, probablement, el paisatge d’amor d’ahir a Damasc hauria estat el mateix. 

Tornem a l'èxtasi. Dos milicians, vestits de camuflatge, havien pujat al sostre d'un vehicle per donar indicacions a la multitud. La multitud -una onada humana que inundava els carrers adjacents a la mesquita- els aclamava. Ells alçaven els braços i animaven la gent a cantar. Els lemes més repetits: Déu és el més gran i Assad, et volem mort. Trets a l'aire com a senyal de victòria i celebració. En teoria, els tenen prohibits després que, els primers dies de prendre Damasc, bales perdudes deixessin víctimes. Un home entregava un nadó als braços d'un milicià. El milicià deixava el kalàixnikov i elevava el nadó al cel sirià.

Triomfa la pintura blanca

A les xarxes socials sirianes es reiteren aquests dies imatges de violència contra les restes de la dinastia. 

Ahir es feia viral el vídeo d’un milicià orinant a sobre la tomba del pare de Bashar al-Assad, Hafez al-Assad. Aquesta tomba havia estat saquejada i incendiada dos dies abans. Gairebé totes les propietats dels Al-Assad ja ho han estat. A Damasc, molts rebels vinguts de lluny –d’altres regions de Síria o de països com Turquia o l'Uzbekistan– continuen dormint al palau presidencial que Bashar va haver d’abandonar amb presses. Al seu despatx, els milicians hi van trobar una tassa de cafè a mig beure. L’últim cafè abans de la fugida a la Rússia de Vladímir Putin.

La tassa de l’últim cafè d’Al-Assad era blanca. El blanc és el color de moda a Síria. Invertir en pintura blanca en ciutats com Damasc és ara una aposta guanyadora.

Al-Assad, com tots els dictadors, tenia les seves neures amb els colors. No arribava al nivell d’exquisidesa del dictador del Turkmenistan –també amic de Putin–-, que patia una fília especial amb el blanc i havia de tenyir-ho tot d'aquest color. Al Turkmenistan, el seu país, gairebé tot és blanc. Els edificis, els cotxes i, sobretot, els cavalls. Bashar al-Assad, en canvi, es va obsessionar amb tatuar tot Damasc amb la bandera siriana. Durant els últims anys del règim, aconsellava als establiments pintar les persianes amb la bandera siriana. Però Al-Assad s’ha acabat. La seva bandera també. A Síria, ara oneja la dels rebels, que substitueix la franja superior vermella per una de verda. 

Per això, els últims dies a Damasc és fàcil veure homes esborrant els colors d'Al-Assad i pintant de blanc les persianes dels seus establiments. S’estan alliberant. 

“No hauria dit mai que el règim dels Al-Assad cauria d’una manera tan ridícula”, deia amb certa sorna un dels homes que pinta la seva botiga. Té uns 50 anys i preferia no donar nom.

–Què vol dir? 

–Va fugir com un covard, enganyant el seu equip més íntim.

L’agència Reuters explicava ahir, citant fonts presents en els esdeveniments, que hores abans de fugir Bashar al-Assad va assegurar en una reunió amb uns 30 comandants de l’exèrcit i de seguretat del ministeri de Defensa que el suport militar rus estava en camí i que calia resistir l’ofensiva dels rebels. Després, va trucar a la seva assessora de premsa i li va demanar que anés a casa seva per escriure-li un discurs. Quan l’assessora va arribar a casa dels Al-Assad, allí ja no hi havia ningú. Bashar havia agafat un vol secret cap a Rússia. A Moscou ja l’esperaven la seva dona i els seus fills, que havien fugit dies abans.

–Com veu el futur?

–Millor. Però no deixarem de patir. Israel és una amenaça.

Molts senten aquesta amenaça. L’exèrcit israelià aprofita el caos per bombardejar més que mai Síria i endinsar-se en el seu territori. Tel-Aviv assegura que els atacs només tenen com a objectiu destruir les capacitats militars que va abandonar el règim d’Al-Assad. 

Aquest article acaba de la mateixa manera que acabava l’anterior. No és un error. L’amenaça israeliana sobre el cel de Damasc persistia ahir. Ben entrada la nit, avions militars de Benjamin Netanyahu rugien amb nitidesa sobre el cel de la capital. Minuts després, bombardejaven un objectiu no gaire lluny del centre històric. Un centre històric preciós, declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Un lloc ideal per a postureig. El dia que la guerra calli.