Els riscos al Pròxim Orient per l'escalada entre Tel-Aviv i Teheran

Ha estat un fet inèdit en la llarga cronologia de conflictes al Pròxim Orient. Cap país havia estat mai objecte d'un atac massiu similar, encara que també s'ha de dir que l'atac de l'Iran contra Israel d'aquest cap de setmana ha estat més aviat simbòlic: pràcticament tots els llançaments van ser interceptats per Israel i els seus aliats abans d'entrar en territori israelià.

Les lliçons i els riscos de la passada nit són diversos. En primer lloc, mostren que Occident farà qualsevol cosa per defensar l'estat jueu. És una cosa de la qual no es podia dubtar, però que s'ha escenificat amb la intervenció dels caces nord-americans i britànics que van sortir d'una base xipriota per abatre projectils de Teheran.

Els Estats Units no només subministren tota mena de material militar a Israel, des d'avions avançats fins a bombes que després s'utilitzen a Síria, el Líban i els territoris palestins. Encara més, el president Joe Biden està disposat a suspendre el seu descans de cap de setmana i tornar al despatx de la Casa Blanca quan Tel-Aviv es troba davant d'un perill. Biden ha mostrat que, encara que les seves relacions personals amb Benjamin Netanyahu siguin dolentes, la primera potència mundial està disposada a defensar l'estat jueu fins i tot en una situació que clarament no era de vida o mort, tot i que alguns israelians la considerin d'aquesta manera.

Les hores prèvies a l'atac van estar presidides per certa histèria. I la situació es va agreujar la nit de dissabte a diumenge quan l'exèrcit va confirmar que els primers drons havien sortit de Teheran. De manera que molta gent va passar la nit enganxada a la televisió i a la ràdio, com havia passat durant la primera Guerra del Golf, l'any 1991, quan l'iraquià Saddam Hussein va disparar coets contra Tel-Aviv i altres indrets de la geografia israeliana. La sensació de vulnerabilitat va tornar, malgrat que posteriorment l'atac no hagi tingut repercussions materials ni humanes significatives.

Una segona lliçó confirma que Israel necessita un enfrontament continuat per reafirmar-se com a país en la jungla del Pròxim Orient. Cap líder israelià, i per descomptat tampoc Netanyahu, considera positiu arribar a un acord just amb els seus enemics. Això inclou els tirans aliats d'Occident de la regió, que no estan interessats en la justícia i que només volen mantenir-se en el poder.

L'única decisió interessant per a la major part dels problemes regionals i que fins i tot ajudaria a resoldre el conflicte amb l'Iran seria una aproximació positiva a la qüestió palestina. Però, evidentment, es tracta d'un tema tabú, i Netanyahu seria l'últim líder israelià disposat a treure els colons de la Cisjordània ocupada.

La qüestió palestina repercuteix negativament en tots els conflictes del Pròxim Orient, i fins i tot a Occident, en la mesura que és una injustícia que indigna els musulmans que viuen a Europa i els Estats Units. Tampoc és estranya al conflicte específic entre Israel i l'Iran. Malauradament, l'interès que té el president Biden per resoldre aquest problema xoca frontalment amb el nul interès de Netanyahu.

Pendents de Tel-Aviv

Les repercussions que tindrà l'atac iranià del cap de setmana dependran de la reacció d'Israel. Teheran ha dit que dona aquest afer per tancat, però que reaccionarà si Israel i els seus aliats prenen represàlies. En aquest sentit, l'última paraula la té Netanyahu, i en les pròximes hores sabrem si el primer ministre vol anar més enllà.

La guerra de Gaza ha obert una finestra per resoldre el problema palestí i també per suavitzar el conflicte entre Israel i l'Iran. En aquesta cruïlla cal que Occident pressioni l'estat jueu per canviar la tendència suïcida de la regió i d'Israel. Per això cal una enèrgica intervenció dels Estats Units, i sembla molt difícil que sigui possible si considerem la influència d'Israel a Washington.

Si la guerra de Gaza, que ben podria ser una oportunitat excel·lent per arribar a un Pròxim Orient diferent, no desemboca en canvis positius a Israel, el més probable és que no permeti sortir de l'espiral de violència recurrent a la qual els familiaritzats amb la regió estem acostumats.