Retorn als barris destruïts de Beirut després de l'alto el foc: "Tornarem a començar"

BeirutUn guirigall trenca la desolació a les ruïnes de Bir Abid, als suburbis de Beirut. Un seguici de banderes grogues i verdes —els estendards de Hezbollah i Amal, l'altre partit xiïta libanès— s'obre pas per carrers coberts de runa. Coregen consignes religioses mentre avancen entre edificis reduïts a l'esquelet. L'escena, tan vibrant com surrealista, reflecteix el fort desig de poder tornar a casa.

Un motorista s'atura al nostre costat. Demana parlar. “Avui diem al món que la resistència és més forta que mai, que aquesta és la nostra terra i mai no l'abandonarem”, repeteix l'Issa, gairebé com un mantra. Es presenta com a repartidor de productes de neteja. “No he deixat aquest barri ni un sol dia”, exclama, assenyalant amb orgull casa seva, miraculosament intacta amb dos blocs completament destruïts. La seva dona i els seus tres fills, en canvi, van fugir fa dos mesos a zones més segures després dels implacables bombardejos israelians contra Dahieh, aquests suburbis del sud de Beirut que, segons Israel, eren baluards militars de Hezbollah.

Caravanes de vehicles, amb matalassos apilats al sostre, comencen a entrar al veïnat. El trànsit s'atura mentre les excavadores intenten obrir camí entre la runa. El més sorprenent és que només unes hores abans, els avions de guerra israelians havien descarregat les seves últimes bombes sobre aquests carrers derruïts. Per a molts, però, la guerra ja és cosa del passat; és temps de tornar.

En un carrer proper, la Fàtima, el seu germà i la seva cunyada baixen amb compte les escales d'un edifici per avaluar l'estat de casa seva. “Gràcies a Déu, la casa no ha quedat gaire afectada”, comenta la Fàtima, de 50 anys, alleujada. “Només cal canviar les finestres perquè els vidres van esclatar amb les explosions, però hem tingut sort”. El seu germà Ali, en canvi, no va tenir la mateixa fortuna: part del sostre de casa seva va cedir davant d'un bombardeig. Des que van escapar dels atacs aeris no havien tornat a trepitjar aquests carrers. “Ens vam quedar amb uns familiars a les muntanyes, però ara hi ha arribat l'hivern. No podem viure aquí en aquestes condicions”, lamenta la Fàtima. La conversa s'interromp per l'estrèpit de ràfegues disparades a l'aire, un costum perillós però profundament arrelat entre els veïns que celebren el seu retorn.

Tot i els gestos d'entusiasme, les cares no amaguen la frustració. El cansament pesa tant com la runa. A les porxades dels edificis, alguns negocis, indemnes, han reobert les portes. Altres, com la pastisseria de Jaber, encaren una realitat molt més descoratjadora.

Amb una galleda a la mà, el Jaber treu aigua al costat dels seus empleats. Una explosió va rebentar el tanc d'aigua i va inundar el local. Les parets i el sostre estan coberts de floridura. “Les meves pèrdues pugen a dos milions de dòlars”, assegura amb amargor. A més de la pastisseria, tenia quatre negocis més en aquests suburbis i una fàbrica tèxtil al sud del país. “Amb el temps tornarem a començar. No ens en queda més remei. Però no esperarem que algú ens ajudi. Estem sols”, sentencia. Després afegeix, amb to agre: “Aquesta guerra no l'ha acabada Hezbollah; l'han aturat les potències estrangeres, com sempre passa en aquest país”.

El conflicte entre Hezbollah i Israel ha deixat un saldo devastador, de milions de dòlars en pèrdues i més de 80.000 habitatges destruïts. Ara, un dels desafiaments més grans per a Hezbollah és recuperar el suport de la comunitat xiïta, que carrega sobre les espatlles les conseqüències més importants d'aquesta guerra. Encara que els partidaris de Hezbollah proclamin la treva com una victòria, molts libanesos senten que la milícia proiraniana no ha aconseguit canviar res ni al front militar ni al polític. Per contra, el grup emergeix debilitat, tot i que no derrotat, i encara plora la mort del seu líder històric, Sayyed Hassan Nasrallah, en un atac aeri israelià.

Una marea humana cap al sud

Mentrestant, en altres parts de Beirut, milers de desplaçats emprenen el retorn al sud i a l'est del país. A la carretera que connecta la capital amb Sidó, la principal ciutat del sud, el trànsit és un caos. Automòbils i minibusos, atestats de passatgers, maletes i matalassos, avancen lentament. Alguns toquen botzines i canten, i celebren la fi dels combats.

Tot i això, el retorn no està exempt de riscos. L'exèrcit libanès ha advertit als habitants del sud que no tornin als llogarets propers a la frontera, ni s'acostin a les posicions israelianes fins que les forces hebrees s'hagin retirat del tot. Però l'emoció del retorn supera la cautela, i una marea humana es llança cap al sud, malgrat la incertesa.

“El comandament de l'exèrcit crida els ciutadans a esperar abans de tornar als pobles i les ciutats de la línia del front”, es llegeix en un comunicat oficial. “Estem prenent les mesures necessàries per desplegar forces cap al sud”. L'exèrcit israelià també ha prohibit qualsevol moviment al sud del riu Litani fins aquest dimecres al matí.

Tot i això, la logística és complicada. L'exèrcit libanès, absent durant tant de temps en aquestes regions, no es pot desplegar amb la rapidesa que la situació exigeix. I mentre les forces israelianes retarden la seva retirada, centenars de milers de desplaçats segueixen atrapats als llimbs, anhelant tornar a una llar que, en molts casos, ja només existeix als seus records.